Recordant Fita

Com a biògraf de l’artista Domènec Fita m’agradaria afegir unes paraules a tot el que s’ha dit amb motiu de la seva mort. Sobretot, per agrair-li el tracte i les atencions que va tenir amb mi. Ens coneixíem des de 1971, quan Lloret va ser designada Ciutat Pubilla de la Sardana i el vàrem escollir a ell per idear el monument més idoni. Sospitant els meus gustos clàssics, em va advertir que a ell li agradava ser una mica estrident. Crec que el nostre monument va resultar força equilibrat, però el seu avís em va fer entrar i reflexionar en una part de l’art que m’era més llunyana i a saber-hi veure una mica els mèrits atribuïts. Precisament l’atzar ha volgut que el darrer llibre seu que ha vist la llum és la recopilació de les seves obres abstractes, i és magnífic que el llibre li arribés al llit, quan ja era a l’hospital, i encara el pogués veure. M’asseguren que va demanar les ulleres de seguida i que el va ben repassar. Gràcies, doncs, per aquesta pedagogia entusiasta que em va administrar amb aquella afabilitat que li era característica. L’Àngela, la seva dona, diu sempre que en Fita, al llarg de la vida, s’ha fet estimar. I és ben cert. D’altra banda, els que fem biografies ens convertim en còmplices dels biografiats i els arribem a estimar també intensament. D’altra banda, Fita ha procurat posar les coses fàcils, fins al darrer moment. Escriure la seva biografia va ser un plaer i un enriquiment. Un procés d’admiració, també, per aquell home que, paraplègic des de la flor de la joventut a causa d’un maleït accident, ho va anar superant tot fins arribar als 93 anys, quan deien que, amb sort, arribaria poc més enllà dels trenta. Ell era de les persones que veuen sempre el vas mig ple. Assegurava que la impossibilitat d’anar a caminar i moure’s com els altres l’havia fet més prolífic en el treball. Estava acostumat a remuntar les adversitats i per això no ens crèiem que arribés a morir. Moltes vegades havia arribat a punt, però acabava vencent. Aquest cop no ha estat així. Però ho ha fet, pel que explica l’Àngela, amb una pau infinita, amb les paraules del parenostre als llavis, i quan el cor s’ha cansat de bategar. Ens costa creure que perdem un punt de referència a Montjuïc. Que no ens trucarà el telèfon i escoltarem la seva veu potent preguntant com estem. Aquest Nadal ens faltarà el seu obsequi tradicional que anàvem a recollir amb la il·lusió d’uns nens petits amb la incògnita de saber quina obra plàstica havia ideat. Ens constarà creure que aquella gran humanitat quedarà reduïda a unes poques cendres que potser, ell mateix, si pogués, faria servir per unir a alguna tela i obtenir alguna textura especial.

El meu homenatge més sincer i sentit, amic Domènec Fita. Fins que ens retrobem.