“Cada mort als peus d’Europa hauria de remoure’ns”

Cinc anys deixant-hi la pell, cinc anys protegint la vida dels més vulnerables amb l’ajuda dels voluntaris i amb el suport de les donacions i milers de persones que ens han acompanyat en el projecte i que mai ens deixaran.

Malauradament sí. Tot i el risc que implica creuar la frontera més mortífera del planeta, les persones segueixen pujant a una pastera per travessar el mar. Perquè la necessitat de viure una vida digna i sense violència és molt més gran que els perills del camí.

La setmana passada va ser molt dura. En una de les missions, l’Open Arms va estar buscant durant moltes hores una pastera que ja portava moltes hores a la deriva. No la localitzàvem i es va fer de nit. Al matí vam poder arribar-hi i just quan començàvem a rescatar les persones, la pastera es va enfonsar i tots van caure a l’aigua. Hi anaven 119 persones. Va ser una situació molt difícil. En l’enfonsament van morir cinc persones, entre elles un bebè.

Les imatges que hem compartit són el testimoni del que passa al mar, són el que les administracions no volen que se sàpiga, i només volen mostrar la fredor d’unes xifres sense cap tipus d’ànima. Ens intenten minimitzar el que està passant. Volem difondre la realitat perquè la gent desenvolupi el seu propi esperit crític. No podem callar.

Els motius que van impulsar els grans èxodes de l’any 2015, incloent-hi la violència, les guerres, la pobresa i l’impacte del canvi climàtic, segueixen existint, i això fa que les persones travessin malgrat tot el patiment en la seva recerca de refugi. Tot i que ara hi ha ONG al territori que brinden ajuda humanitària, es pressiona perquè no hi hagi testimonis. Hem rebut tot tipus d’amenaces i pressions –i algunes de violentes– i això fa que la Mediterrània sigui la frontera més mortífera del planeta. Per donar una dada: el 2019, el 94 per cent de les defuncions de persones migrants registrades a tot el món es van produir a la Mediterrània.

Seguim fent el que sabem fer: protegir la vida dels més vulnerables, a terra o al mar. Fins ara hem fet unes 20.000 proves PCR a les residències d’avis, testos massius a diverses poblacions, 25.000 PCR a escoles, hem col·laborat en un estudi impulsat per la fundació de lluita contra la sida de l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona... Fins al confinament, l’Astral també va fer tasques d’observació a l’Atlàntic i l’Open Arms va realitzar un parell de missions, en què va rescatar unes tres-centes persones. I anem seguint, de moment no ens hem aturat.

Tot i que tenim alguns convenis amb diferents administracions, sobretot locals i amb la Generalitat, més del 90% del pressupost d’Open Arms prové de petites donacions privades. I la Covid-19 ha desviat moltíssim aquestes donacions i també ha afectat econòmicament la societat en general i, de retruc, ONG com la nostra. Les donacions se’ns han reduït gairebé un 40%. Un altre pilar fonamental són els més de sis-cents voluntaris i voluntàries que tenim.

Patrullar cada dia pel mar Mediterrani amb un sol vaixell, l’Open Arms, té un cost diari d’uns 7.570 euros. Per això, tot i que tenim dos vaixells, poques vegades els fem anar junts. A més, tot i ser una organització humanitària, no ens regalen res, i hem de pagar totes les despeses habituals: llum, aigua, gas, assegurances, materials... Ara també hem invertit en nous protocols pel tema de la Covid-19. I el gasoil, la despesa més gran del pressupost (gairebé un 40%). També hem de sostenir altres projectes que tenim, com Educació per la Llibertat a les escoles o el projecte Origen, que tenim al Senegal. Tot i que una part important del pressupost se l’emporta el rescat.

Necessitem un nou vaixell, és important aconseguir-lo. Tot i que és complicat, no tenim facilitats de cap tipus.

Exactament, els joves són la base d’un futur més just. Clarament el canvi està a les seves mans i la participació dels joves és clau. Són ells els que tenen la capacitat de generar noves condicions de justícia i de benestar social. Si no s’exerceixen i es lluita dia a dia pels drets humans que tant ens ha costat d’aconseguir, es perdran. I hem de treballar amb la joventut perquè tingui la sensibilitat, l’esperit crític i les eines necessàries per defensar i ampliar aquests drets.

El canvi global comença amb el canvi local. I si partim que els desplaçaments són la causa de la necessitat d’escapar d’una situació de violència, de guerra, de pobresa o de crisi climàtica, les accions han d’orientar-se als territoris d’origen per tal de reduir les desigualtats que provoquen els fluxos migratoris. Volem que les persones no es vegin obligades a jugar-se la vida al mar per escapar-se d’una realitat insostenible. I per això el projecte Origen busca donar suport a agents dinamitzadors capaços de crear i innovar solucions des de les comunitats i per les mateixes comunitats. Origen és una aposta per acompanyar els processos de transformació que estan passant en els territoris d’on provenen fortes onades migratòries.

La part més atraient d’aquestes persones és la foto a les xarxes socials del que ha arribat, somrient i amb cara de victòria, com si ho tingués tot arreglat. I això no és veritat. La immigració irregular comporta una situació administrativa irregular, en molts casos de deportació. I evidentment, cal explicar l’altra banda. El viatge per a ells és un tema tabú, no en parlen. No expliquen quines adversitats han hagut de suportar, perquè han sigut humiliants en el millor dels casos. Travessar qualsevol frontera africana de forma irregular implica fer-ho a través de màfies, que es queden els diners. Així és que en la primera frontera l’emigrant ja es queda sense diners i mai expliquen què han hagut de fer per seguir endavant i com han acabat en una pastera amb poquíssimes possibilitats de sobreviure per arribar a Europa.

La cara d’un immigrant quan el treus del mar és de pànic. Tot el seu cos mostra pànic. I sí, fa falta més indignació, s’ha normalitzat massa la tragèdia. Cada vida compta i cada mort als peus d’Europa hauria de remoure la ciutadania i els polítics dels seus seients. Callar i no actuar davant el que està passant és ser en part còmplice d’aquesta situació.

És esgotadora. Les rutes se segueixen nodrint de morts. El context que ha generat la pandèmia de la Covid-19 ho complica tot. Fa més pesat el treball i cauen les donacions per la crisi econòmica. Cal treballar encara més per realitzar la tasca humanitària i la divulgació del projecte perquè tot sigui sostenible. No obstant això, quan som al vaixell i de sobte sents les persones rescatades riure o ajuntar-se per cantar cançons de la seva terra, tot l’esforç es veu compensat. És un treball molt difícil i d’alt risc però també és molt generós. Salvar una vida sempre retribueix emocionalment i carrega les piles per seguir endavant.

Ens han denunciat, ens han difamat, ens han disparat, segrestat enmig del mar, ens han perseguit enmig del mar vaixells d’organitzacions d’extrema dreta... Se’ns ha acusat de gairebé tot. Però sempre utilitzant mitjans de comunicació i xarxes socials, perquè quan s’ha intentat fer de forma judicial no s’ha arribat enlloc. Ni per l’Audiencia Nacional ni per la justícia italiana. És el màxim que poden fer: difamar i amenaçar, perquè evidentment, si compleixes rigorosament tots els convenis internacionals, el dret marítim internacional i la Constitució espanyola i la italiana, poca cosa més es pot fer que difamar.

La política és la presa de decisions de les comunitats humanes. Així que depèn de la banda de l’escenari en la qual s’estigui, es tindrà un paper o un altre. Som els testimonis incòmodes de la tragèdia que passa al Mediterrani, ja que no només salvem vides i actuem davant de l’emergència, sinó que la documentem i la denunciem, i sobretot denunciem les flagrants violacions de drets humans que s’estan cometent. I com que ens sostenim a través de donacions de la ciutadania, tenim la llibertat de poder actuar i denunciar tot el que passa. I aquesta llibertat és molt perillosa per a alguns. Per aquesta raó, se’ns busca criminalitzar constantment sense cap fonament, tal com s’ha vist en els judicis. Precisament, recentment, s’ha desestimat l’acusació del capità i de la cap de missió de la justícia italiana, acusats d’afavorir la immigració il·legal. Se’ns acusa de gairebé tot, però la justícia desestima totes les acusacions que se’ns fan.

El model de desenvolupament global, que mai ha sigut sostenible, s’enfronta a una crisi que travessa tots els àmbits de l’experiència humana. No només l’econòmica, sinó també la social, la cultural, de pensament... I veurem les conseqüències de tot això a la llarga. I, en efecte, les desigualtats s’aguditzaran encara més.

No sé si arribarà o no aquest moment, però, en tot cas, m’agradaria desaparèixer una temporada. De moment, però, encara queda molt per fer, moltes vides per protegir, i necessitem ajuda.