Anàlisi
Retorn a la normalitat
Cicatritzar les profundes diferències serà complex; la divisió del país en dos és evidentíssima
Tot el món està a la recerca de la “nova normalitat” postpandèmica, però fa l’efecte que els Estats Units estaven buscant, primer, recuperar una altra cosa: una realitat sense el president Donald Trump. Per primera vegada en quatre anys, el president dels EUA no és el centre gravitacional del país. La seva foto no apareix a les portades dels diaris, no hi ha declaracions altisonants sortint de la seva boca, ningú no fa referència a les seves polítiques. És com si el país, des de l’elecció de Joe Biden com a futur president, hagués decidit passar pàgina de forma immediata, deixant-lo com un vestigi del passat.
Sembla que tot ha tornat a ser com era abans de la seva irrupció fulgurant en la política. Quan, dissabte, milers de persones van omplir els carrers de les principals ciutats del país, no ho feien tant per cantar victòria com per celebrar la derrota de Trump, la fi del seu mandat angoixant. Necessitaven un alleujament comunitari.
L’elecció de Biden és la fi del parèntesi que ha suposat el mandat trumpista, i ho fa de la forma més orgànica que ho podria haver fet: com una continuació natural, com si el país hagués quedat congelat a finals del 2016, a les acaballes de la presidència de Barack Obama. Biden n’era el vicepresident, i ara agafa les regnes.
L’el·lipsi no ha estat absoluta, no s’ha viscut en un buit tot aquest temps. El país està en diverses crisis alhora. Cicatritzar les profundes diferències serà complex; la divisió en dos és evidentíssima. Però Biden ha deixat clar que una de les seves prioritats és acabar amb tot això, i molts nord-americans s’aferren a aquesta promesa.
De moment, tot sembla haver tornat a la normalitat. Els primers discursos de Biden i Harris com a càrrecs electes van ser emotius, empàtics, encoratjadors, positius, realistes. Les frases es construïen sense errades gramaticals, l’oratòria era l’esperada per a polítics de carrera que han de liderar el país.
Fins i tot és possible que Trump, enmig de la seva resistència d’acceptar la fi i la negativa de tot el que li està passant, estigui veient que ja no pinta res en aquest nou món que sembla que s’obre als Estats Units. Tot el cap de setmana de la seva derrota s’ha tancat a la residència presidencial com si fos el seu búnquer, i des d’allà anar veient els últims dies de la seva presidència, l’enfonsament d’un mandat a què li queden una setantena de dies. Només ha sortit un parell de vegades a jugar al golf; la seva activitat a les xarxes socials també s’ha reduït a la mínima expressió.
La promesa que tot tornarà a ser “normal” no és garantia de res, i menys amb els reptes majúsculs que els EUA tenen per davant. I només en clau domèstica. No obstant això, el brot d’esperança que s’ha insuflat, unit al sentiment patriòtic inherent i la creença d’una excepcionalitat única, presenta un nou horitzó per a uns nord-americans convençuts que, des del primer minut del govern de Biden, comencen una nova era. Com a mínim aquesta és la idea.
Sigui com sigui, el retorn a la normalitat pot ser tan complet que fins i tot la Casa Blanca tornarà a tenir inquilins canins. Després de quatre anys sense ningú fent lladrucs pels jardins de la residència presidencial, Major i Champ, dos pastors alemanys, es convertiran en els animals de companyia més famosos dels Estats Units.