El disruptor en cap
El president busca l’aval al seu model agressiu, populista, aïllacionista i fanfarró
Donald Trump (Nova York, 1946) viu en el passat. Estar a la Casa Blanca, haver guanyat contra tot pronòstic les eleccions de fa quatre anys, no li ha servit de res més enllà de continuar actuant com si encara fos 2016 i no 2020, com si volgués viure permanentment en el que probablement va ser el millor any de la seva vida. No ha canviat res d’aquella figura disruptiva, immersa en el caos, farcida de ràbia i inoculadora de por. El pas del temps només ha magnificat que el combustible que el mou és la ira i l’odi, farcit de qualsevol estratègia per al benefici personal.
El seu mandat ha estat una imatge calcada de la seva personalitat i avui busca que els nord-americans avalin que la seva manera de ser, el seu model agressiu, populista, aïllacionista i fanfarró, és la imatge que els Estats Units han de propagar pel món.
El pas del temps l’ha radicalitzat, fins al punt de transformar no només la manera de fer política sinó també el fons del sistema polític nord-americà. Ha provocat un viratge conservador als tribunals, ha desarticulat el pobre sistema migratori, ha ampliat la persecució als estranys, als forans, als estrangers. Ha insuflat aire a un racisme que va començar amb insults als mexicans i vets als musulmans, animant el neofeixisme i el supremacisme blanc. Ha insultat a tort i a dret, ha intentat desmantellar les poques garanties de benestar social dels EUA. Els qui preveien que l’entrada al Despatx Oval el moderaria, que calia donar-li temps per veure com el pes del càrrec li faria efecte, han fracassat estrepitosament.
La prova més fefaent de com s’ha magnificat tot és l’evolució del discurs ple de mentides que surt de la boca del president. El New York Times, després d’analitzar un dels seus últims mítings de campanya, detectava que el 75% del que deia era fals o mitges veritats. El Washington Post, a finals d’agost, es va cansar de comptar les mentides i deixava el recompte en més de 22.000.
La seva presidència ha estat un espectacle de dimensions desproporcionades, esgotadora. A principis d’any es convertia en el tercer president a passar per un impeachment, un judici polític al Congrés de què es va salvar gràcies a la lleialtat d’un Partit Republicà que ha modificat com ha volgut i que, en comptes de conservador, ara és clarament i simplement trumpista. Les corrupteles i abusos de poder han estat constants en el seu entorn més proper, i els escàndols i crisis són incalculables.
El seu cercle de confiança, fruit del seu tarannà i dèries diverses, cada vegada ha estat més reduït i més fervent a la causa, radicalitzat. Més enllà de la família i un grapat d’assessors convertits al trumpisme, els enemics s’han multiplicat. Els dubtes i crítiques a la seva capacitat mental, l’adequació al càrrec, la seva irreverència i agressivitat, la inexperiència, el comportament erràtic i la impulsivitat han estat constants.
No haver canviat gens li dona l’opció de vendre’s com la mateixa persona que va causar disrupció fa quatre anys, la que volia arribar a Washington per assecar les clavegueres del poder de la capital i tornar al poble el poder que havia de tenir. La recepta, una barreja entre la confrontació, la provocació i la tensió al límit de les institucions del país, li ha servit per mantenir aquesta imatge.
Però ara ell forma part de l’entramat de poder. Ja no és el pseudomagnat immobiliari amb aires de grandesa a la recerca d’un estatus de celebritat televisiva que buscava ser un terratrèmol polític i sacsejar els Estats Units. Ara és l’inquilí de la Casa Blanca, i defensar una obra presidencial que té el compte de Twitter com a mitjà de comunicació oficial i un modus operandi basat a espolsar-se qualsevol culpa no és tan fàcil.
Amagar les seves limitacions amb insults i greuges a aliats, líders estrangers, assessors i fins i tot el coronavirus, sembla un pla caduc, i la resposta a tot això ha estat encara més disrupció, més caos, més tensió i, d’una manera gens velada, insinuacions a la violència i magnificació del racisme i la confrontació.