La partició de l’Àfrica

Recordeu els anys seixanta? Va ser un dels moments àlgids de la guerra freda, però també l’era de l’optimisme. La conquesta de l’espai per la Rússia soviètica, la revolució sexual francesa, el moviment pels drets civils dels afroamericans... I, per descomptat, també el moment d’Àfrica, bressol de la humanitat, el continent amb més colors de tot el planeta. Disset dels seus països van independitzar-se el 1960, ara fa exactament sis dècades, l’anomenat “any d’Àfrica”. En el següent quart de segle, gairebé la resta del continent també es va afegir a aquesta desfilada de la llibertat.

L’única gran potència mundial que va inspirar i donar suport constantment a la lluita africana per la llibertat va ser Rússia. Des del Kremlin roig, els homes forts del comunisme buscaven esquerdar el sistema capitalista occidental i alimentar el cocodril africà semblava una bona manera d’expulsar el gall francès i el lleó anglès. A més, els russos creien fermament en la seva mística missió religiosa d’alliberar els pobles oprimits de tot el món. Potser per això, la ciutat preferida a visitar pels russos és Barcelona. Però tornem a l’Àfrica.

Si Rússia era un vaixell que guiava l’Àfrica per les aigües fredes de la independència, el capità d’aquest vaixell –i una de les cares més conegudes de la guerra freda– va ser Andrei Gromiko. Com a ministre d’Afers Exteriors de l’URSS des del 1957 fins al 1985, va rebre el sobrenom Mr. Niet per la duresa de les seves posicions i pel seu estil de conversa en l’àmbit internacional.

Per voluntat de Gromiko, Moscou va reconèixer les nacions descolonitzades i els va subministrar préstecs, maquinària, assessors militars i armament. El paper de les armes de foc va ser tan important que Moçambic homenatja el fusell rus AK-47 a la bandera i emblema nacionals. També ho han fet alguns altres països de la regió. Només Déu sap quants diners va gastar l’URSS en el seu projecte africà. L’any 1996, només Angola tenia un deute amb Rússia de 5.000 milions de dòlars, que mai no es reemborsaran.

Tot i l’optimisme inicial, amb el pas del temps tot va anar a pitjor. Quan l’URSS va caure, el fràgil continent es va esfondrar. Sí, anteriorment hi havia hagut guerres cruentes a Àfrica, però des del 1991 va iniciar-se un període d’esdeveniments molt més tràgics. El genocidi de Ruanda, la massacre de Darfur, les guerres civils al Sudan, Somàlia, la República Centreafricana, Algèria, Djibouti, Mali, Txad, Líbia i, per descomptat, la primera i la segona guerra del Congo –també coneguda com a “guerra mundial d’Àfrica” per les desenes de països implicats i pel gairebé milió de morts–. Oh, Déu meu, que n’és, de difícil, trobar una terra africana on no hi hagi hagut enfrontaments interiors o exteriors al llarg de les darreres tres dècades!

Però ara, seixanta anys després de l’any de l’Africa, torna Rússia. I la cara de Rússia aquí també és un Gromiko! Es tracta d’Igor Gromiko, el net d’Andrei Gromiko. El 2019 va ser nomenat ambaixador rus a l’antiga colònia francesa de Mali, un país clau de l’Àfrica occidental que pateix pobresa eterna i bellum omnium contra omnes, la guerra de tots contra tots que ja va anunciar Hobbes fa quatre segles. L’home fort, Ibrahim Boubacar Keïta, de 75 anys d’edat i al poder des del 1994, es va mostrar finalment incapaç de resoldre els greus problemes del seu país, i va ser acusat, com molts dels seus veïns, de greus casos de corrupció.

El 18 d’agost del 2020, Keïta va ser apartat del poder per un cop d’estat incruent perpetrat per un grup de joves oficials de l’exèrcit de Mali. Els rebels s’oposen no només al vell líder, sinó també al neocolonialisme francès, de manera que han vist en Moscou com un nou guia en aquesta lluita.

L’ambaixador Gromiko Jr. va ser el primer representant estranger que es reunia oficialment amb els líders de la rebel·lió de Mali –o els hauríem de denominar combatents per la llibertat?–. Les fotos d’aquesta trobada es van convertir en sensació mediàtica.

Durant les protestes massives de Mali que van acompanyar el cop d’estat del 18 d’agost, els manifestants locals feien onejar banderes russes i demanaven la intercessió del president rus Vladímir Putin. Van ser aquestes mostres de simpatia cap a Rússia, el producte de la feina de l’ambaixador Gromiko? Mali està tan lluny de la mirada dels mitjans de comunicació del planeta, que ningú ho sap exactament.

Però sí que queda clar que des del 1960, les coses han canviat molt. Ara Rússia està disposada a subministrar recursos il·limitats als seus satèl·lits africans. Concedint ajuts, busca beneficis. El 20 de setembre, un mes després del cop d’estat a Mali, es va informar que Rússia havia subministrat vint camions volcà com a contracte d’exportació per a aquest país. Algunes coses han canviat en poques setmanes. A mitjan octubre, després de reeixides converses entre Mali, els gihadistes va alliberar els ostatges estrangers que tenien captius de feia anys, incloent-hi dos ciutadans italians. La guerra civil de Mali està lluny del seu final, però el progrés és evident.

Fins i tot, encara que sigui “neocolonialisme rus a l’Àfrica”, com l’anomenen alguns dels crítics, aquest model té millor aspecte que tots els anteriors.