Vox juga a l’opa al PP en blanc i negre
Abascal atura la política per censurar el govern “criminal i il·legítim” i alhora suplantar Casado tot prometent il·legalitzar “traïdors”
Sánchez el veu “aliat dels més recalcitrants separatistes” i exigeix el vot en contra a un PP que dubta
Amb Madrid sota l’estat d’alarma –i entre sirenes de futurs tocs de queda– i amb una incidència de rècord amb 333 casos per 100.000 habitants, Santiago Abascal (Vox) va aturar ahir la vida política i va ocupar el Congrés amb una moció de censura en blanc i negre condemnada a la derrota però que, essent la cinquena en democràcia, és la primera que censura el president i alhora l’alternativa: Pedro Sánchez i –sobretot– Pablo Casado com a líder del partit alfa de la dreta espanyola. “Som eficaços i perseverants, pregunti-ho a Puigdemont i Torra”, va desafiar Abascal a Sánchez, tot prometent il·legalitzar “traïdors“ i “colpistes“ en to de croada com a drecera per llançar l’opa al votant de Casado.
Amb el diputat ultradretà per Barcelona Ignacio Garriga fent de teloner de la sessió com a trampolí de promoció a la Generalitat en les eleccions del febrer, Abascal va viatjar a una Espanya en blanc i negre que ell vol ressuscitar perquè el govern “criminal” i “il·legítim” dels “socialcomunistes” Sánchez i Pablo Iglesias és “el pitjor dels darrers 80 anys”, i això inclou el règim totalitari de Franco. L’ascens d’Abascal a la tribuna per denunciar “el caos i la ruïna” i lloar l’Espanya una, però, va ser una esmena a la seva vida. Exregidor a Laudio, exprocurador a les Juntes Generals d’Àlaba i exdiputat al Parlament basc –on va defensar el concert–, Esperanza Aguirre el va acollir a Madrid el 2010 a l’Agència de Protecció de Dades de la comunitat i des del 2012 a la Fundació per al Mecenatge, amb un sou de 82.491 euros bruts anuals (superior al del president Mariano Rajoy). Tenint un biopic de sous públics, el líder de Vox va pregonar ahir l’abolició de les autonomies: “Sempre han estat cares, però ara son ruïnoses. Cal triar: pagar pensions o autonomies.”
“Anomalia separatista”
Més enllà d’un breu repàs de la gestió sanitària del que ell anomena “el virus xinès” i de criminalitzar el feminista 8 de març per “conduir a la mort milers d’espanyols”, Abascal va recitar els fantasmes que animen la seva censura, amb l’independentisme al capdavant, perquè per ell partits com ara ERC i JxCat són “una greu anomalia democràtica, impensable en altres nacions europees”. “Governa amb colpistes i testaferros de terroristes en sèrie”, va dir a Sánchez i als seus socis. “Si els renegats aconseguissin algun dia trencar Espanya, cosa que no succeirà, només aconseguirien crear la República Islàmica Catalana”, va dir. I va atacar la taula de diàleg de governs com a “història negra del PSOE”. “A quants vots als pressupostos va l’indult?”, va demanar el líder de Vox al president sobre els presos polítics. I tot després de dir que ETA viu (nou anys després de l’adeu a les armes) i de fer un còctel barrejant-hi el magnat George Soros, la Xina (“ha de pagar pel que ha fet”), “l’Europa somniada per Hitler”, els MENA... “Una conspiració judeomasònica”, va ironitzar el president en rebatre’l. “Queda algun franquista a la cambra? Només Blas Piñar el reivindicava, fins i tot exministres de Franco amb escó en van renegar”, hi va afegir Sánchez.
“Odia Espanya com és”
Si bé algunes veus com la de Gabriel Rufián (ERC) apostaven per fer el buit a Vox, Sánchez viu l’episodi condicionat per la seva biografia: va ser president gràcies a l’article 113 de la Constitució, que regula les mocions de censura com la del juny del 2018, que va desallotjar Rajoy i ignorar el líder de Vox i posar-se de perfil equivalia a denigrar el seu camí a La Moncloa. Així que va entrar en el cos a cos i un punt de fricció va ser Catalunya. “Què diu en diversitat i cohesió? Empresonar centenars de milers de catalans i assetjar les llengües cooficials i posar fi a l’Estat de les autonomies. Odia Espanya tal com és. El patriotisme seu és nacionalisme exacerbat. A un patriota no li sobren la meitat dels compatriotes”, va corregir Sánchez a Abascal.
Companys i Blas Infante
A l’hora de desmuntar que Vox sigui un assot eficaç contra l’independentisme tot i vantar-se d’empènyer Carles Puigdemont a l’exili i Quim Torra a la inhabilitació, Sánchez va definir Abascal com a l’aliat que, segons ell, necessita una part de l’independentisme per legitimar el torcebraç amb l’Estat: “Als catalans que dubten de si el progrés de Catalunya es pot donar a Espanya vostè els dona la raó. És el millor aliat dels més recalcitrants separatistes.” I el president espanyol va fer un paral·lelisme entre com observa la història la ultradreta espanyola d’arrel franquista que li presenta la censura i com ho fa un sector de l’independentisme català. “I a l’altre costat també hi ha dirigents que volen fer esclatar els ponts, ho hem vist aquest anys. Són gent que diu que a Lluís Companys el va assassinar Espanya. I nosaltres el que diem és que a Lluís Companys el va assassinar el mateix règim que va assassinar Blas Infante [pare de la pàtria andalusa], que va forçar la mort a la presó de Julián Besteiro i la mort a l’exili del president de la República, Manuel Azaña”, va argumentar el president espanyol tot exculpant l’Estat com a responsable últim del que fan els seus governs quan ho fa un règim dictatorial en un moment de la història. “En la crisi catalana cal tancar ferides i fer un futur compartit. No és menys patriòtic això que cap idea seva. Res més patriòtic que llegar un país en concòrdia”, s’hi va contraposar.
En un paisatge de llenguatge guerracivilista, però, Sánchez –“ni vencerà ni convencerà”, li va dir a Abascal citant Unamuno davant Millán Astray– va olorar aviat que no és ell a qui Vox vol coure a foc lent en les brases de la moció, sinó a Casado. I es va adreçar a ell en una seqüència de tres ocasions –la tercera, sincronitzada a la perfecció a les 15.08 hores amb l’horari exacte en què els telenotícies estatals acaben el sumari– per reclamar-li en públic que el PP voti en contra de la moció: “Voti no, creuï aquest pont i ens podem trobar.”
Casado i el dilema del no
Casado, paralitzat un dia més sense desvelar el vot, resoldrà avui el dilema impossible: votar no com ho faran Podem, ERC, JxCat, la CUP i EH Bildu, o abstenir-se i admetre la por que li fa Vox. El seu silenci, però, sacseja el PP, que espera que no hi hagi indisciplines ni en el cas de Cayetana Álvarez de Toledo. Però la pressió de Sánchez fa que, si Casado imposa avui finalment el vot en contra com volen des de José María Aznar al gallec Alberto Núñez Feijoó, la jugada sigui vista més com un arrossegament forçat que nascut del PP. En l’opa a tota la dreta, Abascal va patrimonialitzar Felip VI acabant el discurs amb un “¡viva el rey!” repetit pels seus i es va apropiar de totes les víctimes d’ETA –del torturador franquista Melitón Manzanas fins a Ernest Lluch– citant-les una per una com a pròpies amb els 51 diputats de Vox en peu. La polifonia de rebuig va incloure des de rèpliques frontals al registre aforístic d’Aitor Esteban (PNB), que ho va liquidar amb un minut per dir no a la “patotxada” i no perdre temps, i de Gabriel Rufián amb el seu “Vox és el partit del quart cubata”.
“El feixisme no s’ha d’ignorar, cal combatre’l”, va dir Laura Borràs (JxCat). Inés Arrimadas (Cs) va veure com Vox els denigra també a ells. “Qui serà el proper traïdor? Don Pelai també serà un traïdor?”, es va preguntar Arrimadas. Abascal li va haver de recordar que és a ell i a Vox a qui els deu els consellers de Cs a Madrid i a Andalusia.