Castigar una llengua per alta traïció

Un bon periodista està obligat a mantenir l’equilibri en les seves opinions. Un periodista ha d’evitar termes durs, com ara dictadura o repressió, especialment quan el seu país tolera algunes violacions de drets, com el cas fabricat contra el periodista d’investigació Ivan Golunov, que vaig descriure en un dels meus articles anteriors a El Punt Avui.

Soc periodista de la secció d’internacional, però en primer lloc soc fill de la meva terra. En qualsevol discussió sobre qüestions entre Rússia i Ucraïna, em considero lluny de la neutralitat. Des del 2014, quan els nacionalistes van arribar al poder a Kíev, els nostres dos països, considerats anteriorment com a nacions germanes, estan en guerra. El 22 de setembre del 2020, amb el discurs a l’assemblea general de les Nacions Unides, el president ucraïnès Volodímir Zelenski va culpar exclusivament Rússia de l’ocupació de Crimea i l’agressió a Donbass.

Tanmateix, per a una gran majoria de russos, aquestes dues regions ucraïneses són regions originàriament russes on hem viscut des de fa segles, i l’annexió del 2014 va ser la manera justificada de reunificar una nació escapçada.

Segur que els ciutadans catalans del carrer respecten les lleis internacionals, però tenen una visió molt pròpia i concreta sobre el conflicte català-espanyol. Ells entendran, doncs, per què jo també tinc la meva visió personal sobre Crimea i Donbass. Després d’aquesta mena d’“exempció de responsabilitat”, començo la meva crònica d’avui.

El 20 d’agost, l’opositor rus Aleksei Navalni va ser enverinat i posteriorment evacuat a Berlín per rebre tractament. Des d’aquell dia, el seu nom ha ocupat els titulars dels mitjans de comunicació de tot el món, mentre els líders occidentals anuncien les noves sancions contra Rússia, tot i que el cas Navalni és molt controvertit i no hi ha proves clares de la culpabilitat del Kremlin en aquest intent d’assassinat.

El mateix 20 d’agost, Tatiana Kuzmitx, professora de llengua i literatura russes, va ser detinguda a Ucraïna, acusada d’espionatge i alta traïció. El seu cas no ha cridat tant l’atenció dels mitjans internacionals, potser perquè no és una veu crítica contra Putin, com sí que ho és Navalni. A més, la història de Tatiana Kuzmitx no va passar a Rússia. Va tenir lloc a Kherson. Aquesta ciutat, ara ucraïnesa, va ser fundada el 1778 pel mariscal Grigori Potemkin, al servei de l’emperadriu russa Caterina la Gran. Per cert, que Josep de Ribas, almirall català al servei també de l’emperadriu russa, era cunyat de Potemkin, i ell mateix el 1794 va fundar la ciutat d’Odessa, el gran port del mar Negre. La història de les grans nacions europees està tan relacionada!

Segons les autoritats ucraïneses, Tatiana Kuzmitx va establir contactes amb els serveis secrets russos el 2015. Dos anys més tard, aparentment, hauria fet arribar dades sensibles a Rússia per subvertir el govern ucraïnès. Sorgeixen moltes incògnites. Per què va esperar dos anys a iniciar la seva activitat? Quin mal podria causar a l’Estat ucraïnès? I, encara més, com podria una professora de 52 anys tenir accés a informacions secretes? Els fiscals no responen cap de les qüestions i el cas Kuzmitx es va veure a porta tancada. L’acusació d’alta traïció permet tot tipus d’abusos judicials.

Entre les proves de culpabilitat, les autoritats ucraïneses només van aportar una modesta quantitat de rubles russos trobats durant l’escorcoll de la casa de Tatiana. Això també voreja el ridícul: com molts habitants de Kherson, la dona acostumava a visitar la Crimea russa –la frontera es troba a tan sols 90 km de la seva ciutat– i és molt normal disposar de rubles per poder-hi viatjar.

Probablement és molt més significatiu que el 2008 Kuzmitx va escriure un reconegut manual escolar per aprendre la llengua russa destinat als alumnes ucraïnesos. No es tracta ara només de castigar-la a ella com a persona, sinó de castigar la presència del rus en algunes regions d’Ucraïna, considerada pels nacionalistes ucraïnesos de Kíev com una amenaça. El cas és totalment desconegut a Occident, però a Rússia ha generat una gran indignació. Fins i tot, el polític rus Evgeni Primàkov, cap de Rossotrudnitxestvo –l’agència federal russa responsable d’ajuda a l’exterior i de relacions culturals amb l’estranger–, s’ha adreçat per escrit a Nacions Unides i a l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa perquè intercedeixin en l’alliberament de la professora de rus.

Segons l’últim cens oficial ucraïnès, el 29,6% de la població del país, principalment al sud-est, considera el rus com la seva llengua materna. Se senten part d’una entitat cultural russa. En algunes ciutats, com Donetsk, Sebastòpol, Odessa o Kherson, on viu Kuzmitx, aquest percentatge arriba al 80%-90%.

Malgrat això, any rere any, Kíev imposa lleis cada vegada més restrictives, que prohibeixen oficialment el rus tant en l’educació com als mitjans de comunicació o en altres àmbits de la vida quotidiana d’aquestes regions russòfones. Aquestes restriccions han estat condemnades recentment en una declaració especial de la Comissió de Venècia. Però Kíev, tot i la seva voluntat declarada d’integrar-se a la UE, com a objectiu principal del seu govern, no sembla que vulgui seguir algunes de les normes bàsiques europees, com és el respecte a les minories.

Fa dècades, durant la dictadura franquista, un catalanoparlant a Barcelona podia ser castigat per parlar la seva llengua. En el cas de Tatiana Kuzmitx, les pitjors pràctiques d’algunes dictadures tornen a Europa, sota el silenci dels mitjans de comunicació. Tatiana Kuzmitx estarà en presó preventiva fins al 9 d’octubre sense possibilitat d’una defensa justa. Un jutge tornarà a revisar a porta tancada el seu cas aquell dia i decidirà si manté la presó preventiva, que pot allargar-se anys sota l’acusació d’alta traïció. Això està passant en un país que la UE considera baluard de la democràcia a l’est del continent.