2017
La Diada del sí
Catalunya va celebrar l’1 d’octubre el referèndum d’independència. L’Estat va respondre amb violència i va detenir el govern legítim. Puigdemont es va exiliar
L’any més convuls del procés va començar amb el president Carles Puigdemont presentant el referèndum d’independència al Parlament Europeu i demanant que Brussel·les intercedís en una resolució democràtica del conflicte. Més enllà d’escoltar-se’l, però, res de res.
Mentrestant, a Barcelona i Madrid les posicions eren clares. El govern català continuava avançant en la tasca de donar compliment als “divuit mesos” de marge que Puigdemont s’havia donat per portar el país “a les portes d’un nou estat” a través de la celebració d’una consulta. Però cada proclama catalana –resolució del referèndum, llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, llei del referèndum d’autodeterminació– era judicialitzada i anul·lada a Madrid, que no estava disposat a permetre de cap manera la celebració d’una consulta.
Enmig d’un estira-i-arronsa sense precedents entre els governs català i espanyol, Barcelona vivia la jornada més dramàtica de la seva història recent amb l’atemptat terrorista que Estat Islàmic perpetrava a la Rambla el 17 d’agost, que va causar 15 morts i un centenar de ferits (hi va haver 6 ferits més en un atemptat a Cambrils unes hores després). Entre el 6 i el 7 de setembre va tenir lloc un dels plens més tensos que es recorden al Parlament. La política catalana va entrar en l’inexplorat terreny de la desconnexió convocant el referèndum de l’1-O i aprovant la llei que l’emparava. Després d’un altre 11-S massiu (1 milió de persones es van manifestar a Barcelona), l’Estat engegava la maquinària repressora escorcollant diverses conselleries per aturar el referèndum. A la d’Economia, milers de persones van bloquejar la sortida de la Guàrdia Civil. Això va provocar la intervenció de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents respectius de l’ANC i Òmnium, que dalt del capó d’un cotxe de la Guàrdia Civil, imatge icònica del procés que duria tants problemes als dos Jordis, van demanar als manifestants que marxessin.
Les urnes, buscades en va per la Guàrdia Civil, van aparèixer l’1 d’octubre. L’Estat espanyol va actuar amb brutalitat policial en molts col·legis, però la consulta es va celebrar amb una rotunda victòria del sí. Puigdemont deixava la declaració d’independència en suspens com a via per negociar amb l’Estat, que en aquell punt ja actuava del tot desbocat detenint Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. El 27 d’octubre, finalment, el Parlament aprovava la declaració d’independència. La resposta no es va fer esperar i Mariano Rajoy, el mateix dia, activava el 155 i prenia les regnes de la Generalitat. Després dels Jordis, les detencions es van estendre als polítics catalans responsables de la celebració del referèndum. Només els que es van exiliar, entre els quals hi havia el president Puigdemont, van evitar la presó. L’any va acabar amb les eleccions catalanes forçades per Mariano Rajoy, que van tornar a guanyar els partits sobiranistes amb majoria absoluta.
CRONOLOGIA
Carles Puigdemont
Periodista de professió, va fer el salt a la política a través del municipalisme com a regidor a l’Ajuntament de Girona, ciutat de la qual va ser alcalde entre el 2011 i el 2016. Artur Mas el va triar com a successor i va presidir la Generalitat fins a l’aplicació del 155. Viu exiliat a Brussel·les, on és diputat al Parlament Europeu.
Deu anys de dignitat col·lectiva
Carles PuigdemontEn els darrers deu anys i cada Onze de Setembre els catalans i les catalanes hem expressat com a poble la nostra voluntat de ser, recordant el passat, d’on venim, però també per projectar-nos cap al futur. De diverses maneres, i sempre ben creatives, hem explicat coralment que som un país amb un il·lusionant projecte de futur que construirem amb el diàleg i la convivència com a banderes irrenunciables.
Cada Diada hem demostrat la millor cara d’aquest país, amb el civisme i l’alegria pròpia del tarannà del poble de Catalunya. Cada Diada hem mostrat que el nostre és un moviment transversal ideològicament en què la unitat del poble és molt més sòlida que la unitat merament política. Cada Diada hem celebrat ser un país profundament integrador on ser català no es defineix només pel lloc de naixement, sinó per la voluntat de formar part del nostre poble, d’estimar la nostra llengua, de participar de la nostra cultura i sentir-la com a pròpia.
Cada Diada hem explicat al món que som radicalment respectuosos de la llibertat, la democràcia i els Drets Humans i que tot el que els catalans volem és fer un país que es decideixi entre tots i sense cap exclusió. I ho hem fet amb missatges clars, nítids, per respondre als molts entrebancs que hem de superar per assolir la plena sobirania. Hem dit prou quan han ferit la nostra identitat, la nostra llengua, les nostres lleis, la nostra dignitat. Hem alçat la veu per deixar clar que som una nació i que volem esdevenir un nou estat de la Unió Europea. Hem demanat votar per decidir entre tots quin és el nostre futur col·lectiu. I tot això ho hem fet pacíficament, democràticament, ordenadament. No ho sabríem fer de cap altra manera.
La d’avui és la tercera Diada que el crit de llibertat és la veu d’un poble cívicament alçat contra la repressió. Perquè malgrat aquesta llarga, agressiva i duríssima repressió, encara som aquí. Hi érem fa deu anys, hi som avui i hi serem sempre. Aquesta capacitat de resiliència és la nostra victòria perquè cap dels centenars de milers de persones que aquests deu any han omplert places i carrers del país han renunciat al dret de viure en una república independent. Ni els jutges, ni els fiscals, ni cap grup de poder, inclosa la monarquia espanyola, ha aconseguit aturar una onada democràtica que fa una dècada va arribar per quedar-s’hi. I no s’aturarà. No ens rendirem mai.