Preservem el Consell per la República

No totes les democràcies tenen un President elegit democràticament a les urnes que ha d’exiliar-se al ser perseguit per la “justícia”. A Catalunya, no només això, sinó que altres membres del Govern, dirigents de partits polítics i activistes (amb famílies) han hagut d’emprendre el mateix camí de l’exili. I hi ha, també, com sabeu, representants públics i activistes tancats a la presó per haver exercit la democràcia.

Però no deixarem, com no ho hem fet des del primer moment, de lluitar per guanyar la llibertat i tombar un règim que ens persegueix per allò que pensem i defensem. I un exemple són les eleccions del 21 de desembre de 2017, on en part neix el que us vull explicar. Malgrat la repressió ferotge de l’Estat, els partits independentistes van tornar a guanyar aquells comicis, revalidant, a més, la majoria absoluta al Parlament. Però la repressió ja va començar a aparèixer per trencar la unitat estratègica del moviment.

No oblidaré mai com en aquella campanya el Conseller Carles Mundó sortit directament de la presó d’Estremera ja advertia que el fet que Puigdemont fos escollit President de la Generalitat “no és més que un desig”. Ho deia no pas per plaer ni voluntat, ho deia perquè malauradament era la veritat. El nou partit Junts per Catalunya (hereus de l’antiga Convergència) s’havia presentat sota el lema: “Perquè torni el president, s’ha de votar el president”, malgrat saber que aquella promesa mai es podria complir. No els va anar malament del tot el resultat, encara que aquell fou el pitjor resultat de la història de Convergència, coincidint amb el millor de la història recent d’ERC.

I llavors va arribar el 30 de gener. I l’estratègia postconvergent era clara: al no poder complir el què se sabia que no es podria complir, i amb la dificultat de reconèixer-ho públicament, el més fàcil era culpar ERC. Un clàssic. I així es va fer i així s’ha anat repetint durant tota la legislatura amb altres episodis.

L’Estat a través dels seus poders va continuar atacant les institucions catalanes i impedint els diferents candidats independentistes a la presidència. Fins que es va poder desencallar la investidura, que va recaure en Quim Torra, després d’haver intentat les candidatures de Sánchez i Turull. Però un cop resolta la investidura, i fruit del pacte de Govern amb ERC, calia resoldre el paper de Carles Puigdemont en la nova etapa. I es va acordar que esdevingués President del “Consell per la República, l’Espai lliure de l’exili, amb capacitat per impulsar polítiques, estratègies, propostes i internacionalització”.

Com és sabut, el Consell no ha tingut un camí gens fàcil per molts motius. Pel context de repressió i per la persecució espanyola, però també per la sempre complexa entesa entre l’espai convergent i ERC, o la no entrada de la CUP i Òmnium. L’independentisme és plural i també ho ha estat interpretant la utilitat o no del Consell per la República. Amb tot, la diputada republicana Rut Ribas (que va haver-ho de deixar en passar a formar part de la Mesa del Parlament) i jo mateix vam emprendre la responsabilitat i honor de formar part del Consell de Govern del Consell per la República, en representació d’ERC.

Segur que hauria calgut fer més, però hi hem participat, aportat, debatut, après, discrepat, acordat diferents elements. Molt probablement molts menys dels que hauríem volgut, amb menys consensos dels desitjats, però entaulant prous projectes, debats i propostes com per seguir teixint complicitats, generant espais d’interrelació, treballant conjuntament, etc. I, perquè no dir-ho, fent amistat amb qui ni tan sols coneixia.

I fent balanç ens preguntem: el Consell ha assolit els objectius inicialment proposats? No, i així ho hem constatat en les últimes reunions internes. Els motius són diversos, especialment per la mateixa dificultat del repte. L’objectiu no assolit més “cridaner” és la no consecució del número de persones inscrites desitjades. D’entrada, s’havia marcat la fita dels dos milions de persones inscrites, i més de dos anys després no arribem a cent mil. Tot ha estat realment molt complicat, i una de les lliçons apreses és no posar expectatives que no es poden complir.

Al meu entendre, el de la internacionalització tampoc s’ha assolit. El Consell ha posat en pràctica projectes a l’interior de Catalunya (alguns entrant en competència directa amb l’ANC), però no prous a l’exterior. I la sensació és d’oportunitat perduda. Perquè el Consell per la República, una institució lluny del jou de la legalitat espanyola, pot esdevenir molt útil, igual que ho podria ser la figura del President Puigdemont que, com he dit, podria tenir una rellevància internacional encara més gran de la que té. Tenir una eina forta a l’exili podria ser altament important, pel futur i per la resolució del conflicte, per això cal que pugui dedicar més esforços a l’acció internacional.

Per la seva banda, la dificultat de fer útil el Consell també en el fet que seu president esdevingués cap de cartell electoral d’un partit. Al meu entendre, i així li he dit al President mateix, no es pot ser tot. És molt complicat mantenir una figura de “President de tots”, que l’és, esdevenint cara electoral d’un partit polític, encara que intentis fer veure que no és un partit polític. Crec que Puigdemont hauria d’haver fet un “Tarradellas”, però la tria entre partit i país ha estat clara; ell ha escollit. I no vull que s’interpreti que no estigui bé la tria -entenc i respecto perfectament els arguments. Tampoc voldria que s’interpretés cap a un costat equivocat aquesta aportació, Puigdemont és a l’exili precisament pel país, en una situació injusta que no deixarem de denunciar i per la qual no deixem de treballar per revertir-la. El seu retorn és la llibertat del poble.

En el context actual, doncs, és important preservar el Consell. Tenim davant un període també determinant i per això cal tenir clar que el Consell no funcionarà si és utilitzat com a artefacte electoral i partidista. El fet que les cares de més responsabilitat dins el Consell siguin cartell electoral, no hi ajuda, i és que mentre la cara l’hi posi qui després encapçala un cartell electoral, ens ho posa més difícil als qui creiem i trobem necessari que el Consell funcioni.

Així, és altament interessant que cap partit polític pugui utilitzar el Consell per interessos propis. Per això, després de les eleccions (siguin quan siguin) el Consell ha de poder continuar.

Ara demanem que, atenent que cal tenir totes les eines a punt i que no podem malbaratar el què tenim, el Consell congeli la seva activitat fins que hagin passat les properes eleccions al Parlament de Catalunya. No podem permetre la instrumentalització electoral del Consell, i igualment els membres d’aquest han de poder concórrer lliurement a les llistes –o fer les declaracions- que vulguin sense tenir el pes de pensar que estan sent utilitzats com a membres del Consell. Així ho he expressat en una reunió del Consell fa molt pocs dies.

En la unitat republicana imprescindible que hem de construir i teixir, cal que tinguem clares les eines que poden ser útils al conjunt del moviment. Preservem el Consell, que farà falta.