Economia
SALOMÓ TORRES
ECONOMIA
“Hem de decidir si volem la gestió de temporers de Huelva o França”
L’onada de joves que tornen a la terra per la crisi de la Covid-19 té lloc a prop de la ciutat, i no són fills de pagesos com el 2008
No ens sobra sòl fèrtil. S’ha de protegir per a la producció d’aliments per a la societat en lloc d’omplir-lo de parcs eòlics
Corrents de fons, accelerats per la pandèmia, transformen el sector agrícola i ramader, que comparteix els problemes del món rural català. En un context de renacionalització dels mercats internacionals i de nova crisi econòmica, la producció pròxima d’aliments és encara més estratègica.
En un any normal, sense la Covid-19, quin és el retrat laboral de les collites?
Han anat evolucionant al llarg dels anys pel canvi de tipologia de les explotacions agràries. Fa 30 anys, la mitjana d’una explotació de vinya a la Conca de Barberà era de 15 hectàrees. Avui, si no en tens 30 o ho fas compatible amb altres conreus, et mors de gana. Anualment, les macroxifres de l’agricultura indiquen que la producció es manté o creix, mentre que es redueix el nombre d’explotacions.
Hi ha concentració de terres.
Correcte. També és significatiu el canvi de tinença de la terra. Si antigament es comprava terra per poder transmetre als fills explotacions més grans, això ja és història. I quasi també la forma jurídica del titular: veníem d’explotacions unifamiliars i amb un cap. Actualment, sovintegen societats entre matrimonis o entre pagesos no emparentats. I també més figures jurídiques associatives per compartir, per exemple, maquinària i optimitzar el cost. Per collir la fruita, cada cop calen més treballadors, perquè les explotacions tendeixen a créixer.
Així, la necessitat de mà d’obra externa és clau en molts sectors agrícoles.
En horta i vinya passa com en la fruita: depèn de com enfoques la sortida comercial del producte. Si tens 50 hectàrees de fruita, la feina de gestió per optimitzar tots els costos és immensa fins a poder arribar a collir. Cal fer molts quilos i que el cost sigui molt baix per ser rendible.
També deu estar relacionat amb el fet que el preu en origen –al pagès– és sovint escandalosament baix?
Sí, però sobretot arran de la crisi del 2008, els joves que retornaven de la ciutat perquè no trobaven feina tenen noves formacions, visions. I han decidit fer-ho diferent del pare: no produir més, sinó diferent i millor. Com? Potser invertint a comercialitzar i transformar.
Durant aquesta darrera dècada, les escoles de capacitació agrària bullien de nou, ara amb aquesta nova generació. S’ha arribat a un límit?
Això s’acaba el dia que s’acaben els fills de pagesos, sí.
I, amb la crisi econòmica de la pandèmia, veu venir una segona onada de retorn a la pagesia?
Com a país, l’hauríem de poder aprofitar per reincorporar joves que tinguin ganes de treballar al camp, però aquests ja no seran d’origen pagès. Als anys vuitanta, en dèiem els “neorurals” i n’hi torna a haver. Normalment, fan horta a l’àrea metropolitana de Barcelona i, puntualment, als voltants de la tarragonina.
Per què?
Molts són joves d’entorns urbans, i el que senten com a més proper són el Vallès, el Maresme i el Baix Llobregat, on els titulars tenen edat avançada i no hi ha relleus. Així que alguns hi han pogut trobar una oportunitat de llogar terra. Alhora, no es desvinculen del seu entorn social urbà.
Així, no hi veu un repartiment territorial que nodreixi demogràficament el país? Per què l’interior no és prou atractiu? O hi falten infraestructures...?
És obvi que hi ha unes quantes comarques –que van des de l’Urgell i la Segarra fins a l’Anoia, passant per l’interior tarragoní i ebrenc, i el Pirineu– on la ciutat queda molt lluny al jove urbà. I són comarques amb una mitjana d’edat molt alta, un relleu generacional complicat i sense alternativa a l’agricultura.
Fa vint anys que el govern i Unió de Pagesos ja deien que “al rerepaís, o agricultura o res”. La sensació és que ens anem quedant amb el “res”. En els darrers mesos, s’ha accelerat la presentació de projectes de renovables precisament a les comarques on ja hi ha alta densitat. Competeixen amb l’espai agrari, però ho considera una alternativa sostenible?
No, perquè hem arribat al punt que ni tan sols hi ha crítica social. Ens hi hem acostumat. Fa 25 anys, la primera implantació de parcs eòlics al Priorat va generar rebuig. Vivim una segona onada a causa del canvi climàtic i la pressió de la UE per a la implantació de renovables, entre d’altres. La meva opinió personal –i una mica també del sindicat– és que està malament la manera com s’estan implantant: donem els beneficis de sempre als de sempre; per tant, no pas als territoris i, a més, deixant-los de banda. Hi ha qui ho veu com un caramelet, però el 80% del benefici se l’emporten les elèctriques.
I quin és l’impacte sobre el territori?
Doncs que la terra queda hipotecada in aeternum. El govern s’ha afanyat a donar llum verd a molts d’aquests projectes mentre té encallada la llei d’espais agraris, que precisament els preservaria de situar instal·lacions industrials –com ho són les renovables– en sòl agrícola. Abans, que facin servir les teulades dels polígons industrials, granges o qualsevol altre lloc. Catalunya hauria de fixar quin percentatge d’energia alternativa vol assolir i repartir-lo territorialment. Al Maresme, a l’Empordà o a la serralada Central, també n’hi podria tocar una part, no? Curiosament, entre la Terra Alta, la Ribera d’Ebre, la Conca de Barberà i l’Anoia produeixen pràcticament tota l’eòlica.
La massificació dels aerogeneradors hipoteca per sempre el paisatge com a recurs cultural i econòmic, però els horts solars s’instal·len sobre conreus.
Sí, sí. I hauria d’estar prohibit. Els espais agraris han de servir per produir aliments per a la societat. Paradoxalment, això passa alhora en un país on l’agroalimentari és el primer sector econòmic i quan la pandèmia està provocant el tancament de fronteres, el replegament dels mercats, la potenciació de l’autoabastament... L’agricultura hauria de ser estratègica. Catalunya disposa de terres fèrtils, però no ens en sobren. Els nostres besavis, quan aixecaven un mas, no el feien al millor lloc de la finca, sinó en una punta o allà on la terra era més dolenta. Fer el contrari és absurd, com construir una autopista pel fons de vall. S’ha fet així en les darreres dècades i ara es repeteix amb els horts solars.
La tendència al consum de proximitat i ecològic s’ha revifat amb el confinament. Es consolidarà com diuen alguns operadors quan parlen d’“oportunitat”?
Diria que sí. Durant els mesos de març, abril i maig, la majoria dels operadors de producció ecològica –excepte el vi, molt abocat a l’exportació– han crescut. La gent ha redescobert la botiga del barri i s’han venut sobretot productes molt bàsics. A Hortec –venem sols a la distribució–, tenim 70 productes i s’han disparat la patata, la ceba, la col, el tomàquet i l’enciam. Hem incrementat la facturació total en un 50% i no hem estat els únics. Amb la desescalada, no hem tornat a la prèvia, però hem reduït facturació. La gran superfície tampoc s’ha quedat quieta i ha apostat per la proximitat i l’entrega a domicili.
En fresc, l’ecològic s’ha obert mercats i creix cada any. Un dels frens tradicionals és el preu més alt respecte al producte convencional. El sector té ganes de consolidar aquests nous clients abaixant preus? O és inviable per costos?
La tipologia d’una explotació de fruita ecològica fa trenta anys, quan vaig començar, era d’una hectàrea. La més gran. Avui, els qui s’incorporen comencen amb vint hectàrees. Els nous pagesos hi aposten clarament, perquè veuen que o ho fan ecològic o no se’n sortiran. Aquesta especialització els permet abaixar costos i incrementar l’eficiència.
Doncs no arriba als consumidors. On es queda el marge?
Per abaixar encara més el preu en origen, hauria de créixer la distribució en el sector. La botiga mitjana carrega un 50% d’increment de preu respecte al preu que cobra el pagès. Més que la producció convencional, però aquesta té altres canals de distribució. Com ara la gran distribució, amb preus que l’ecològic difícilment pot aguantar. L’estratègia és “com més producció ecològica, millor”. I, a Catalunya, això implica defensar el valor de la proximitat més enllà de l’agroecologia.
Que els temporers dormin al carrer no és novetat. Quin és el problema de fons?
Un bon dia es va deixar d’intervenir públicament en la gestió de la campanya i hem tornat a la vella pràctica de deixar que els corrents migratoris que s’hi dediquen tinguin vida pròpia. A l’Estat espanyol, unes 50.000 persones viuen de les collites. Comencen a Huelva, fent la maduixa, i acaben a Aragó i Catalunya, amb la fruita dolça i de llavor, i les veremes. I quan acaben, cap a La Rioja. I després, a Andalusia, a l’oliva...
I si això és una realitat coneguda...?
Lleida acaba sent la capital dels qui busquen feina sense garantia de trobar-ne. Anys enrere, l’organització de la campanya va aconseguir que pocs hi arribessin sense saber-ho, però s’ha deixat de fer intervenció en el mercat laboral.
Qui ho ha deixat de fer i per què?
L’administració ha deixat d’ajudar. Unió de Pagesos, del 1996 al 2008, organitzava l’estada de més del 50% dels temporers catalans. El 2005, en van ser uns 5.000, de Colòmbia i Romania. Es podia fer perquè el Ministeri de Treball invertia en persones que parlaven amb els pagesos, vetllaven perquè es fessin allotjaments col·lectius, etc. El SOC invertia 500.000 euros a organitzar les campanyes. Quan deixa de fer-ho, la Fundació Pagesos Solidaris, que se n’encarregava, amb 35 treballadors tot l’any, no ho pot finançar. Després, i els primers anys, la inèrcia va seguir funcionant i l’administració encara es va retirar més. Cada any, hi ha hagut més problemes. I per arrodonir-ho, aquests, esperonats per la Covid-19.
S’ha retret a Unió de Pagesos que al març fes una crida als aturats catalans a ser temporers, però ha funcionat?
No. Tres setmanes abans de començar la cirera, i amb un tancament de fronteres, se suposava que tota aquesta gent no havia de venir i algú havia de buscar gent per a les collites. El primer que va fer UP va ser demanar la col·laboració de CCOO i la UGT per fer una campanya segura. No vam tenir resposta. Bé, sí. Sols CCOO va parlar d’una obvietat, amb la qual estàvem d’acord: que Las Kellys, que estaven sense feina, treballessin a les centrals encaixant. Però les sectorials sindicals van respondre que amb la patronal no treballarien i allò de “ja en parlarem”...
I l’administració?
El SOC ho va veure interessant, però a l’hora de desenvolupar-ho, tothom confinat... Així que vam crear una borsa de treball als aturats i vam rebre 16.000 currículums al web de Pagesos Solidaris, que ara té sols tres treballadors...
Sí que han arribat a acords per a la verema a la Terra Alta.
Sí, però quan es parla de temporers, cal diferenciar el Baix Segrià i la resta.
En quin sentit?
Per moltes coses: per la mentalitat de la pagesia i de les centrals d’emmagatzematge de la fruita, per la dimensió... Al Segrià calen 25.000 temporers versus 2.000 a la Terra Alta, on menors extutelats i mà d’obra local van participar en la poda en verd al maig. Al Baix Segrià, les explotacions són molt grans i les centrals cullen la fruita de bona part d’Aragó també. Allà és la mateixa pagesia qui no es creu que els aturats catalans supliran els temporers. Per això demanen corredors sanitaris al ministeri. La crisi de la Covid-19 en l’àmbit dels temporers hauria de servir perquè, a Catalunya, la pagesia, la transformació, el municipalisme i el govern decidissin plegats quin model volen: Huelva o França. En el primer, ja hi som en bona mesura. Per al francès, s’hi han d’arremangar.
Pagès, sens dubte
Càrrecs? “Pagès. Jo soc pagès. Alguns periodistes hi posen altres coses, com si pagès quedés poc fi...” La trajectòria professional i personal de Torres evidencia inquietud per transformar no sols la terra. Va ser soci fundador d’Hortec (1992), que va ser la primera cooperativa d’agricultura ecològica catalana i la segona a l’Estat espanyol. Cultiva uns tomàquets, unes cols i unes albergínies excepcionals a les terres familiars de Blancafort, sota el segell del Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (Ccpae), organisme certificador pioner a l’Estat del qual va ser el primer president electe. Afiliat a Unió de Pagesos des del 1977, ha exercit gairebé totes les responsabilitats territorials i nacionals al sindicat, en el qual ara és responsable de sectors socials i cooperació, i és vicepresident de Pagesos Solidaris.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.