Ciutats per respirar

Voreres més amples, més espai per a les bicicletes, vianants caminant per espais on fa mesos només hi havia cotxes. La pandèmia ha accelerat canvis urbanístics que algunes ciutats es plantejaven des de feia anys però no acabaven de materialitzar. És el primer pas cap a una transformació més profunda de l’urbanisme per fer de les ciutats espais més saludables. Els experts coincideixen en la necessitat de fer canvis més enllà del que ara es coneix com a urbanisme estratègic per crear ciutats resilients, que puguin donar resposta a situacions com la viscuda a causa de la pandèmia i que ha omplert de color calçades i voreres de moltes capitals europees.

“És evident que l’urbanisme de les ciutats no està preparat per a una situació com la que ha provocat la pandèmia però es tracta d’una crisi molt més complexa”, assegura Mariela Iglesias, professora col·laboradora del màster Ciutat i urbanisme de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Iglesias apunta cap a una “multiplicitat de crisis: ambiental, de model de producció i de consum i d’envelliment de les societats”. Tot i així, reconeix diferències segons el lloc de residència. “La pandèmia ens ha ensenyat que a les ciutats no ataca tothom de la mateixa manera. El virus ha castigat els barris més densos, pobres i envellits”, argumenta, i posa d’exemple els barris més afectats per rebrot a l’Hospitalet de Llobregat. Defensa el model de ciutat compacta com una forma d’urbanisme sostenible, i en això coincideix amb Josep Roca Cladera, director del Centre de Política del Sòl i valoracions de la UPC i professor de l’ETSAB, que considera que l’alta densitat de persones i activitats “és problemàtica” sobretot si la població viu en espais massa reduïts. “L’habitatge que tenim a Barcelona de mitjana té 70 metres construïts, i d’útils en són entre 50 i 55 de mitjana. És molt difícil que una família amb tres o quatre persones convisqui confinada en aquest espai.” Josep Roca apunta a l’especulació immobiliària com a culpable de la situació. L’increment de preus ha provocat habitatges cada cop més petits, i considera que “una família de quatre membres hauria de tenir com a mínim 90 metres quadrats útils, un 50% més que ara”.

Els dos experts creuen que la crisi de la Covid té molt a veure amb la dinàmica econòmica del mercat de l’habitatge. El professor de la UPF es remet a la concepció de l’Eixample. “Ildefons Cerdà, a mitjans del segle XIX, plantejava que cada habitant havia de tenir 40 m², i ni de bon tros a l’Eixample hi són.” I no només s’ha limitat la superfície dels habitatges; l’espai públic també se’n ressent. “Tenim unes ciutats amb molt poc espai i l’excessiva densitat es converteix en focus d’expansió de les pandèmies”, es lamenta Roca, que afegeix la problemàtica de la massificació del transport públic que considera de difícil solució en un futur immediat. “Mentre tothom entri a treballar a la mateixa hora i els desplaçaments laborals no es distribueixin de forma més racional, és difícil resoldre la massificació del transport públic”, reconeix.

Canvis legals necessaris

Entre els canvis necessaris a les ciutats, Josep Roca posa en primer lloc canvis en els mínims d’habitabilitat “que són els mateixos des dels anys cinquanta del segle passat i han quedat obsolets” perquè plantegen habitatges amb espais comuns i habitacions massa petits. Pel que fa a la densitat, considera necessària una reducció que posi el límit als 25.000 habitants per hectàrea. “Són necessaris uns estàndards de densitat inferiors a la ciutat compacta, i per això és fonamental que hi hagi polítiques públiques que garanteixin una reducció dels preus de mercat.” Tot i que admet que és complicat, assegura que hi ha maneres d’aconseguir-ho, i apunta com a solució en la bona línia la normativa de l’Ajuntament de Barcelona, que obligava que cada nova promoció d’habitatges reservés el 30% a habitatges a preu social. “Hi ha d’haver més decisió política contra l’especulació”, remarca, i considera imprescindible la lluita contra l’infrahabitatge.

A aquesta qüestió, Mariela Iglesias hi afegeix el debat de fons sobre el model de ciutat, focalitzat en Barcelona. “Des de final del segle XX que es basa en grans esdeveniments, un turisme massiu que ha convertit Barcelona en una ciutat terciària”, argumenta la professora de la UOC, que manté que la situació actual confirma que “ha estat un error”: “El monocultiu turístic ha generat dependència”, remarca. En aquest punt Mariela Iglesias reconeix que amb l’urbanisme cal anar més enllà de repensar les formes per repensar les dinàmiques de la ciutat. “No només es tracta de fer maquetes sinó de plantejar com es pot contribuir a la redistribució social” i reivindica un urbanisme com a “eina de cohesió comunitària i instrument d’autoestima col·lectiva.” Considera que el model de les superilles és un primer pas. “L’urbanisme ha d’activar espais per ser inclusiu, crear espais de proximitat”, assegura.

Josep Roca hi afegeix la importància de l’espai públic i que les zones verdes ho siguin veritablement. Posa com a exemple un estudi fet al centre de Sabadell que indicava que només el 4% dels espais lliures són verds. “L’espai verd és una font de salut. A més dels beneficis sobre el canvi climàtic, serveixen per minimitzar les onades de calor i el consum energètic. L’altre repte és guanyar espai per als vianants. “Vint anys enrere les cotxes estaven a sobre les voreres; ara no ho podríem entendre, però veiem com a normal que les motos siguin a sobre de les voreres, i s’han de treure”, reflexiona, i apunta la necessitat de “reservar espai per a les noves formes de mobilitat personal que milloren la ciutat”. Cal, doncs, un canvi de mentalitat de les administracions. “Queda molta feina per fer”, creu Mariela Iglesias.