Aposta històrica per Harris

“No tinc cap dubte que he triat la persona correcta per unir-se a mi i ser la propera vicepresidenta dels Estats Units.” Joe Biden, aspirant presidencial del Partit Demòcrata a les eleccions d’aquest novembre, no va deixar marge per a la sorpresa, però alhora va fer un pas històric. La tria de la senadora Kamala Harris com a companya de fórmula electoral i aspirant a la vicepresidència era la més lògica i exempta de risc que podia haver fet. Escollir-la és, també, una nova fita en la igualtat als EUA: es converteix en la primera afroamericana i asiaticoamericana a formar part d’una candidatura al cim del poder d’un dels dos grans partits nord-americans.

Qui seria la número dos de Biden era el secret més ben guardat des de fa quatre mesos, quan l’exvicepresident havia aconseguit virtualment la nominació i va prometre que escolliria una dona. Havia anunciat una tria a principis d’agost i va allargar la decisió uns dies més, fins a la matinada de dimecres. Totes les travesses, que des del principi col·locaven Harris com a favorita, la van encertar.

El procés va ser llarg, intens i profund. Biden, que s’ha definit com una figura de transició cap a la nova generació de líders polítics –deixant entreveure que, en cas de guanyar les eleccions, serà president d’un únic mandat–, era conscient que la tria de la seva acompanyant en la cursa electoral era el seu testament polític, el missatge de com creu que ha de ser el Partit Demòcrata del futur. Amb l’elecció de Harris ho deixa clar: una dona jove i afroamericana. Una picada d’ullet a dos pols demogràfics (vot femení i minories) que seran cabdals en l’elecció del 2020.

Biden buscava algú que compartís els seus valors, que estigués preparada des del primer dia; algú amb qui tingués sintonia personal, com la que tenia ell amb Barack Obama. El desvetllament dels moviments socials per exigir justícia racial, que van esclatar després de la mort de George Floyd a mans de la policia, va augmentar la pressió perquè la tria de Biden no només fos una dona, sinó que fos afroamericana.

Tots els camins assenyalaven des del principi Harris, a qui coneixia de fa temps per l’amistat entre ella i un dels seus fills, Beau Biden. Però l’equip de Biden, hermètic pel que fa a qualsevol filtració, va fer un procés exhaustiu: va analitzar una vintena d’alternatives, i fins fa deu dies encara n’hi havia onze que tenien possibilitats. No es va resoldre fins al cap de setmana passat, amb dos noms sobre la taula: Harris i l’exassessora en seguretat nacional Susan Rice, també afroamericana, finalment descartada, però amb números per ocupar la secretaria d’Estat.

Tots els sectors del partit van aplaudir la decisió. “L’ha clavat”, va alabar l’expresident Obama, un dels consellers i assessors que, a l’ombra, van guiar Biden durant el procés de selecció –era un secret de domini públic que Harris era la seva favorita–. Activistes afroamericans i en favor dels immigrants van celebrar la decisió. El consens és pràcticament unànime i es dona un altre missatge d’unitat en un Partit Demòcrata amb diverses ànimes.

Biden escull com a companya una exrival presidencial que el va atacar brutalment a l’inici de la cursa amb crítiques per la seva posició sobre la segregació racial a les escoles, una acusació que ha quedat en el passat. Es vol donar així la imatge que Biden vol i pot perdonar, abraçant els crítics i tenint-los al voltant. “No hi ha rancor”, va dir.

Ahir va ser la presentació oficial de la parella electoral, però la primera fotografia –coses de la pandèmia– va ser la de la videoconferència en què Biden, la matinada de dimecres, li va proposar de manera explícita si volia el càrrec. “Aleshores, la resposta és sí?”, pregunta l’exvicepresident. “Absolutament sí”, respon Harris, a través de la pantalla, amb un somriure d’orella a orella.