Erentxun, un basc a Lloret

Mikel Erentxun, donostiarra nascut a Caracas fa 55 anys, és una de les presències més carismàtiques del pop-rock espanyol des que va debutar fa 35 anys amb el primer disc de Dunca Dhu, Por tierras escocesas. Des de llavors ha publicat uns 27 discos i ja són majoria els que ha signat en solitari, l’últim dels quals es titula El último vuelo del hombre bala, (Warner, 2019). “Per a molta gent soc encara el cantant de Duncan Dhu: ho tinc molt assumit i no em pesa. És lògic pel gran èxit que va tenir el grup”, diu aquest home, arquitecte de formació i pare de cinc fills, que el dissabte 29 d’agost oferirà el seu únic concert d’aquest estiu a Catalunya, al nou festival Som Mar , de Lloret de Mar, coorganitzat per l’Ajuntament i U98 Music. De fet, el seu concert i el de cloenda, que el 30 d’agost oferirà José Mercé, van ser les últimes incorporacions al cartell de Som de Mar, un festival que tindrà lloc als jardins de Santa Clotilde a partir del 22 d’agost, amb actuacions diàries d’artistes com ara Judit Neddermann, Gemma Humet, Sofía Ellar, El Pot Petit o Ramon Mirabet.

En els últims anys, Eretxun s’ha prodigat força pels escenaris de la Costa Brava, en solitari o amb banda –a Lloret seran dues guitarres, baix i bateria–, perquè “tota la costa gironina” li sembla “preciosa”: “Sempre és un plaer anar-hi... un plaer una mica llarg, perquè des de Sant Sebastià em queda tan lluny com Galícia.”

Com altres músics –per exemple, Josep Thió, Sanjosex, Ian Sala i, com recorda ell, alguns membres de Pink Floyd–, Mikel Erentxun va estudiar arquitectura. “Jo sempre vaig voler ser arquitecte i la música va ser una cosa accidental, tot i que sempre va ser-hi. De fet, vaig conèixer Diego Vasallo a la Facultat d’Arquitectura, però ell va acabar deixant els estudis i jo vaig continuar com vaig poder, també perquè a casa m’insistien que la música seria una cosa temporal. La carrera va coincidir amb els anys de més èxit de Duncan Dhu i la vaig acabar en 12 anys. Tinc el títol penjat amb els discos d’or.” A la pregunta de si la seva visió d’arquitecte ha marcat la seva música, respon: “No ho crec. Simplement són dues disciplines artístiques, que potser sí que requereixen una certa sensibilitat creativa, una forma de veure la vida.” Sona tòpic, però un arquitecte sembla més endreçat i rígid que un músic de pop. “De fet, la meva vida era força ordenada, amb la casa impol·luta i tot al seu lloc, fins que vaig començar a tenir fills”, riu. Com s’ha dit, té molts discos i uns quants fills. “També he plantat arbres. I sí, és cert que escriure cançons està molt a prop d’escriure llibres. Només cal preguntar-ho a Dylan, que va rebre un Nobel més que merescut.” Ara mateix està enlluernat amb l’últim disc de Dylan; els seus fills, quan van al seu cotxe, no tant...

Sobre el seu últim disc , Erentxun diu que la història de l’home bala la va sentir a la ràdio i li va semblar tan trista com maca i romàntica: un ofici en vies de desaparició... com el de cantautor. “I com la música tal i com jo la vaig conèixer, amb cançons on la lletra és important i hi ha una melodia clara.” I hi afegeix, aquest amant de les gravacions analògiques: “És el primer cop que ja tenia el títol abans de començar el disc. Els tres últims discos parlen molt sobre mi i aquest especialment sobre el pas del temps, un tema que m’ha obsessionat sempre, però més des que vaig fer els 50 anys.”