La UE no pot frenar Netanyahu
Els Vint-i-set s’oposen als plans d’annexió de Cisjordània, però dubten sobre l’estratègia de dissuasió
El primer ministre del Likud calibra el desafiament pensant més en el món àrab que no pas en l’europeu
Els plans d’annexió a Cisjordània són un maldecap aquest estiu per a la Unió Europea (UE), tant per les estretes i delicades relacions amb Israel com per la divisió interna que li impedeix reaccionar amb contundència davant d’aquesta imminent vulneració del dret internacional.
A Brussel·les, mai han estat fans de Benjamin Netanyahu, però el primer ministre israelià mai havia estat tan a punt de fer-ne un gra massa.
Des de la guerra del 1967, Palestina ha anat perdent el control dels territoris cisjordans per l’expansió dels assentaments i de l’exèrcit israelià. Gairebé tres milions de palestins viuen en aquest tros de terra sota un autogovern limitat i el control militar jueu.
Tal com marca l’acord del nou govern de coalició amb el partit de l’exmilitar Benny Gantz, Netanyahu vol anar més enllà i declarar la sobirania d’Israel a les parts de Cisjordània amb assentaments jueus i a la vall del Jordà, tot el territori fronterer amb Jordània, de facto ja en mans dels seus militars. Aquest moviment podria afectar el 30% de Cisjordània, segons algunes estimacions.
L’annexió d’un territori de manera unilateral per part d’un estat està prohibida per la llei internacional. Aquest va ser el cas, per exemple, de l’annexió russa de Crimea el 2014. Ara Netanyahu se sent fort per trencar les normes gràcies a l’aval del president nord-americà, Donald Trump, que ha fet un canvi radical en la posició dels Estats Units sobre el Pròxim Orient amb el seu “pla de pau”.
I, sobre això, què hi diu la Unió Europea? D’entrada, la majoria dels estats membres reconeixen que seria una violació del dret internacional, però encara no s’han posat d’acord ni sobre com poden evitar el moviment ni sobre la reacció un cop es produeixi.
El conflicte araboisraelià és un afer sensible i difícil de digerir per als europeus. Històricament dividit sobre aquesta qüestió, el club europeu ha navegat amb ambivalència per totes les controvèrsies perquè no hi podia respondre amb contundència.
El temps s’esgota
Frustrats per aquesta impotència en un moment tan crític, ara una desena de països pressionen per actuar abans que es materialitzi el desastre de l’annexió.
A mitjan maig, França, Itàlia, Portugal, Bèlgica, Irlanda, Suècia, Dinamarca, Luxemburg, els Països Baixos i Finlàndia van encarregar al cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, un inventari de potencials respostes a l’annexió per alertar Netanyahu de les repercussions que podria arribar a tenir.
Més de dos mesos després, Borrell no ha acabat la feina. Com a protesta, els onze estats li van enviar una carta a mitjan juliol per reclamar una llista d’opcions que encara avui no ha vist la llum.
“La finestra d’oportunitat per dissuadir l’annexió s’està tancant ràpidament”, va alertar llavors aquest grup de països en una carta filtrada a diversos mitjans europeus, tot recordant que a partir de l’1 de juliol Netanyahu ja podia fer el pas.
Alerten que cal posar sobre la taula diverses sancions econòmiques, la suspensió de l’accés preferencial dels israelians al mercat europeu i l’exclusió definitiva dels assentaments en els seus acords comercials.
Ara bé, la UE no pot imposar els càstigs més durs sense el vistiplau de tots els socis europeus i Israel té el suport d’alguns estats de l’est, sobretot d’Hongria, per bloquejar-ho.
“La UE no serà determinant per alterar aquest partit”, avisa Hugh Lovatt, expert del Consell Europeu de Relacions Exteriors. Segons aquest analista, a Netanyahu li pesarà més la relació amb el món àrab que no pas el vincle privilegiat amb els europeus a l’hora de decidir-se.
A més, Lovatt tem que l’eventual llista d’amenaces s’interpreti com un document de paraules “buides” de contingut.
Evocant la coneguda faula del pastor mentider i el llop, l’expert remarca que, durant dècades, la Unió Europea ha advertit Israel sobre les contínues vulneracions de drets humans, però alhora ha evitat adoptar cap mesura “seriosa”. “Ara és difícil afirmar que aquest cop sí que hi hauria conseqüències”, rebla.
LES FRASES
Pressions a Brussel·les per actuar
Natàlia Segura i RaventósSense un líder nord-americà sensat a qui poder recórrer per frenar el que sembla un desastre imminent, els grups de drets humans i sectors propalestins posen les seves esperances en Europa. Una pressió que la Unió Europea no només ha rebut de les ONG, sinó també de les Nacions Unides.
A finals de juny, el relator especial de l’ONU per als Drets Humans a Palestina va reclamar el lideratge europeu per allunyar el Pròxim Orient del precipici. “La UE és l’ens que té més potencial per redreçar aquest vaixell”, va defensar Michael Lynk. Per això, va recordar a Brussel·les que les resolucions buides “ja no són efectives” per aconseguir l’estabilitat a la regió i la va animar a suspendre o limitar els acords comercials i d’inversió amb Israel, com per exemple el que li permet accedir al finançament europeu per a recerca del programa Horizon. “Potser és l’última esperança de salvar la justícia i mantenir la pau”, va avisar Lynk.