Sanjosex i les seves cançons d’ara

Ho va dir fa sis dècades el recentment desaparegut Lluís Serrahima: ens calen cançons d’ara. Evidentment, ell parlava en genèric i del seu ara, o sigui, en plena dictadura, quan cantar en català era una activitat de risc i estaven a punt de gestar-se unes quantes revolucions.

“Jo faig la revolució per internet des de casa”, canta Carles Sanjosé –nascut el 1977 a la Bisbal d’Empordà, arquitecte i músic al capdavant de Sanjosex, pare de dos nens petits– en la cançó La revolució, que va obrir el seu concert de divendres a la sala de cambra de l’Auditori de Girona: un concert en el qual es van convidar uns quants representants del sector sanitari, com a agraïment per la seva tasca contra la pandèmia. La revolució és un dels sis temes del seu sisè disc, Dos somnis (Bankrobber) –sisè, comptant el Càntut amb Belda, i tot i ser Dos somnis un EP digital que no arriba als 22 minuts de durada–, un disc en què Sanjosex parla del seu ara com a pare que, en un altre context, es troba reproduint amb els seus fills gairebé els mateixos gestos i frases que el seu pare utilitzava amb ell quan era petit. Ho assumeix, és llei de vida, assegura en cançons com ara la preciosa Pare (“L’ensenyo, m’han ensenyat; l’estimo, m’han estimat; No és perfecte, no, no soc perfecte; però amb respecte tot s’arregla”), amb la qual va tancar un concert de prop d’hora i mitja, en què les sis noves cançons –quatre d’entrada, sense xarxa– van conviure i “dialogar” amb 13 temes dels seus quatre primers discos: per exemple, després de la nova Les estrelles (“Una cançó d’amor amb fills”) van sonar Animal salvatge (“Una cançó d’amor sense fills”) i, anant encara més enrere, De Girona al Japó, “sense amor i sense fills”, la cançó que obria el seu debut, Viva!, fa 15 anys, quan veia una noia al carrer i deixava anar: “Dintre del meu cap ja me l’he tirada.” Érem tan joves...

Sanjosex estrenava banda, amb la sòlida secció rítmica formada pels habituals Miquel Sospedra (baix) i Pep Mula (bateria) i una nova incorporació molt interessant: la berlinesa Juliane Heinemann, competent instrumentista (guitarra, sobretot elèctrica, i un petit teclat Korg) que, a més, aporta segones veus i protagonitza el duet (Punxes) que Bikimel fa amb Sanjosé en el disc, aportant una mica d’elegant feminitat a l’univers tradicionalment masculí de Sanjosex. Els quatre músics saben crear grans universos sonors plens de petits detalls, poden ser trepidants (Festival Tom & Jerry, Techno, Baix Ter Montgrí, una rere l’altra) o evocadors en joies com ara Futur incert: “La millor cançó que hem fet i per la qual m’agradaria que ens recordessin.” Per aquesta i per moltes altres, segur.