“La llei d’estrangeria és una llei racista i s’ha d’abolir”

En el cas del Marroc es donen una sèrie d’elements motivadors perquè un nen marxi del seu entorn proper. Evidentment, la qüestió econòmica n’és un, però no sempre la pobresa és la motivació de l’abandonament de la família, almenys en aquesta edat. Una altra cosa és l’adult. Però quan un menor marxa, moltes vegades és perquè la família ja no existeix.

Al Marroc, per exemple, per una qüestió de religió, tradició i costum, quan un fill neix fora del matrimoni és un fill no desitjat i la mare avorta o marxa perquè seria inacceptable en el seu entorn familiar. En la majoria dels casos qui s’encarrega d’aquests nens és l’àvia, si està en condicions, però si no pot marxa amb la mare i malviuen a les ciutats. Això ens porta a una família desestructurada i a un nen que neix i creix amb un entorn no estable i abocat a la marginalitat perquè la seva mare hi viu. A vegades la mare es casa, però per qüestió de tradició, en la majoria dels casos el fill no és acceptat. Llavors es produeix l’expulsió de casa i el nen s’ha d’espavilar. Així doncs, tan si la mare es queda sola com si contrau matrimoni, en molts casos la víctima és el nen. Hi ha casos en què el marit l’accepta, però l’entorn no. Per tant, ens trobem amb una situació en què sempre hi ha conflicte i això genera tensió familiar i el noi, a la mínima que pot, marxa.

Entre 12 i 15 anys. Aquesta és la mitjana. Marxen de la ciutat on viu la mare i van a les ciutats costaneres amb la idea d’anar a Europa, ja que al Marroc hi ha també la cultura de marxar. A tot això cal sumar-hi la idea que si vas quan ets menor a Europa pots aconseguir els papers.

Si parlem de protecció com a concepte, trobem diferents polítiques en relació amb la infància i l’adolescència. L’Estat espanyol seria el cas més favorable en el tema de protecció, perquè estipula que no només és un tema de protecció material, sinó que també hi ha el tema de la documentació. La llei d’estrangeria dona a un menor de 18 anys el permís de residència. En el cas de França, per exemple, si ets menor de 15 anys sí, però si ets més gran no. Però dins el mateix Estat espanyol es donen situacions diferents perquè la gestió correspon a les autonomies.

A Andalusia fins que un jove no fa nou mesos que és dins del sistema de protecció no se li tramita la documentació, mentre que a Catalunya se li tramita a partir dels tres, dins dels nou mesos.

Doncs per una interpretació diferent que fan d’un article de la llei d’estrangeria. Mentre que Andalusia interpreta que la documentació s’ha de començar a tramitar a partir dels nou mesos de l’arribada del menor, Catalunya interpreta que s’ha de fer dins d’aquests nous mesos. Per aquesta raó, perquè poden obtenir més ràpidament la documentació, la majoria de menors volen venir a Catalunya.

És una categoria política que associa l’infant a una categoria de migrant. I aquí hi ha el drama. En comptes de tractar aquest jove com a infant i, per tant, igualar-lo en drets amb un altre infant, se’l diferencia per l’excepció de la llei d’estrangeria.

Sí, aquesta és la paradoxa. En el cas d’un jove que arriba aquí automàticament s’activa la protecció del menor, és el primer. Però un cop és dins aquesta protecció es fa la distinció, que és aquesta excepció de la llei d’estrangeria que el considera infant migrant. I aquest és el drama. Perquè si tu vols que un menor tingui les mateixes oportunitats que un altre l’has d’igualar en condicions als infants del país.

El que es fa amb aquests menors és donar-los la categoria d’infant i els la reconeixen, ja que per això se’ls protegeix. Però tot seguit se’ls posa el barret de migrant, que determina la situació administrativa. La protecció del menor és un tema de drets. Se li dona menjar, se l’ubica en una residència..., però des del punt de vista administratiu se’l situa en un altre marc.

Exacte. És la categoria política que se’ls dona, la distinció. És el mateix que quan diem gitanos, comunitat musulmana, quan diem comunitat marroquina... En termes jurídics ens diran que és una simple descripció d’aquests joves. Però tota descripció té una connotació, que pot ser neutra, positiva o negativa...

I tant. Des del moment en què a un infant li dones una situació administrativa diferent en termes de drets de la d’un altre infant estàs generant una situació de racisme perquè en aquest cas hi ha una discriminació per raó d’origen.

Tenim un noi que es diu Jordi que té 15 anys i un altre que es diu Mohammed també de 15 anys; d’entrada són iguals i se’ls ha de tractar igual. Però quan anem a materialitzar l’atenció, a un se’l considera amb nosaltres pel concepte estat nació i a l’altre no i tenen una via de protecció administrativa legal diferent. El problema és que hi ha una diferència en drets i aquesta diferència, a més, és jeràrquica perquè dona a un més drets que a l’altre. Per exemple, fins ara, perquè amb la Covid-19 es va canviar la normativa, un menor migrant de 18 anys no podia treballar perquè el seu permís de residència no ho permetia. Encara que volgués treballar no podia fer-ho.

No, no. La llei d’estrangeria s’hauria d’abolir. És una llei racista, és una llei que separa veïns i veïnes, perquè no tothom té la mateixa situació administrativa legal i a uns els situa en situació d’inferioritat. No cal anar a mirar si hi ha elements discriminatoris en la llei d’estrangeria, el sol fet d’existir ja és una anomalia perquè hi ha una màxima que diu que davant la llei tots som iguals.

Amb el racisme passa que encara ara estem discutint si això és o no és racisme, i això passa perquè dins d’un procés democràtic no s’entén que aquest sistema pugui aplicar racisme, ja que associem racisme al nazisme, al totalitarisme, ara a Trump... Però això és només una forma de racisme. El racisme té diferents formes, ja que es governa d’una manera democràtica però també racista. És el que anomeno la paradoxa insuperable.

Dins d’un sistema democràtic s’actua d’una manera racista.

I tant, des del moment que tenim una llei d’estrangeria aprovada pel Congrés. És com si s’hagués aprovat una llei que digués que les dones s’han de quedar a casa pel fet que són dones. En aquest cas tothom tindria clar que és una llei masclista i una vulneració de drets flagrant; doncs la llei d’estrangeria és això perquè als qui hem vingut de fora ens col·loca en una situació d’inferioritat. Per exemple, jo no puc accedir a determinats llocs al mercat laboral perquè tinc un permís de residència i de treball permanent, la màxima situació a la qual pot accedir un migrant. Soc professor a la Universitat però si ara sortís una plaça d’agregat no hi podria accedir perquè no tinc la nacionalitat. I aquí tornem a la llei d’estrangeria. La situació administrativa mai hauria d’estar vinculada al tema dels drets perquè si no estem fem racisme per raó d’origen. Un cop reconeixem que una persona és legal al país, ha de tenir les mateixes condicions que una persona del país.

Ells són la part més feble. L’Estat espanyol dona només un permís de residència i fins fa uns mesos els joves podien renovar aquest permís quan complien 18 anys amb una trampa. Si el jove estava vinculat amb una entitat, aquesta feia un informe en què deia que el noi estava amb ells i que li feien un seguiment i l’administració li renovava el permís perquè a la subdelegació l’únic que l’interessava era que el jove estigués cobert. Fa quatre mesos, però, va sortir una sentència del Suprem que diu que això que fa l’Estat no és correcte. Ve a dir que l’informe és una tapadora per aconseguir renovar el permís ja que la cobertura no és real i els nens estan al carrer. Amb aquesta trampa els joves no tenien cobertura, però se solucionava la situació administrativa per evitar que caiguessin en el que s’anomena la irregularitat sobrevinguda. És a dir, tens documentació però no pots renovar el permís i tornes a la clandestinitat.

La sentència torna la pilota a l’Estat, ja que li diu “si realment vols que la cobertura d’aquests joves sigui real dona’ls-la, però no a través de la caritat del tercer sector”. Però d’altra banda, ens trobem que molts d’aquests joves no poden renovar el permís.

Sí, sí, marginalitat total. Ara amb la Covid-19 hi ha una pròrroga fins al desembre. Per tant, ara aquells a qui els va caducar l’autorització de residència tres mesos abans de l’estat d’alarma o durant l’estat de l’alarma tindran la documentació vigent fins al desembre. Passat aquest temps, molta gent que tenia permís de residència el perdrà i s’afegirà un drama més. A més d’estar al carrer malvivint, el jove afegirà una nova capa de marginalitat a la seva situació, la de persona clandestina.

La Generalitat no dona dades perquè no en té. Aquest és un dels temes de la poca qualitat, perquè cal tenir dades empíriques per valorar si el sistema funciona o no funciona i no les tenen. No sabem quants nens hi ha que han entrat en el sistema de protecció i han sortit amb documentació i quants n’hi ha que no. Aquí anem venuts, però tenim constatat que molts joves fan els 18 anys i no tenen la documentació.

Al carrer, sense cap recurs, no poden accedir a cap prestació i sobreviuen com poden.

La Generalitat el que fa és agafar uns nois que té sota la seva protecció i en complir 18 anys, o una mica més, passen a estar a la corda fluixa, i a la mínima se’ls envia al carrer sota el criteri de males conductes i altres raons que no justifiquen l’expulsió. Quan la Generalitat expulsa un jove del sistema de protecció, no el deriva a un altre servei que li pugui donar resposta. Quan s’expulsa un jove d’un centre o pis, se l’agafa, i això és literal, i se’l porta a l’estació amb un entrepà i se li diu “aquí ets quedes”. Això ho fa la Generalitat de Catalunya. Senyora Generalitat, si tu fas això, què esperes d’aquest jove? On anirà? L’has derivat a algun servei? Li has garantit un sostre? Res d’això. El que fa Generalitat, la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, que és l’encarregada de gestionar aquests recursos residencials, és posar-los al carrer. És una visió poc responsable de la DGAIA en expulsar sense derivar.