Política

Marató constitucional

Hi ha una manera d’influir en l’agenda dels debats públics per fer que la gent que discutia sobre una qüestió passi a fer-ho sobre una altra sobre la qual s’ha cridat l’atenció artificialment. Se’n diu desviar el focus. Això és just el que ha acabat passant en la votació de reforma constitucional a Rússia aquest estiu.

Entre d’altres, les modificacions proposades en la nova llei bàsica nacional comportaven la nul·litat del nombre de mandats presidencials de Vladímir Putin. Què implica aquesta nul·litat? Tal com ja passava en l’anterior versió de la Constitució russa, la nova permet que el president només ho sigui durant dos mandats (un total de dotze anys). Però en el nou redactat, introduït especialment per a Putin, s’hi ha afegit una exempció especial: els seus últims mandats, iniciats l’any 2000, no compten. “Anul·lats”. Això significa, que quan acabi l’actual mandat l’any 2024, l’home més poderós de Rússia podrà ostentar la presidència fins a l’any 2036.

Tot i la importància d’aquest detall, en la primera versió publicada a la xarxa per promoure la nova Constitució no s’esmentava a la gent que la nul·litat afectaria els mandats anteriors de Putin. Després d’un gran escàndol, les autoritats van afegir-hi l’esmena i van explicar que el fet que no hi figurés abans, havia estat una “errada”.

La resta d’esmenes a la constitució, com les que proclamen els russos ètnics com la “nació forjadora de l’Estat”, el respecte per Déu o la prohibició dels matrimonis entre persones del mateix sexe, no van cridar tant l’atenció com el punt que anul·la els mandats anteriors de Putin.

Els esforços de les autoritats russes perquè la participació fos elevada van ser molt grans. Les votacions es van allargar durant set dies, des del 25 de juny fins a l’1 de juliol. Els habitants de Moscou van poder votar per internet i en alguns punts de votació, els votants eren obsequiats amb bitllets de loteria que rifaven premis importants com cotxes o apartaments.

A tot arreu hi havia anuncis electorals del plebiscit. Anuncis pels altaveus de les estacions del metro de Moscou. Banderoles gegants a tots els carrers. Cartells informatius de la comissió electoral central mostraven un “sí” que patia d’hipertròfia. Anant en un tren de rodalies des de Solnetxnogorsk a Moscou, vaig sentir una dona que parlava per telèfon i que denunciava que, a la seva empresa, hi havia llistes per controlar quins empleats anaven a votar i quins no ho feien.

Durant tota la campanya, l’oposició russa i, fins i tot, alguns fidels al règim, van denunciar que potser no era gaire democràtic permetre que una persona “regnés” durant tota la seva vida. La campanya del no va fer-se notar a les xarxes socials i en mitjans alternatius.

Però el 25 de juny, primer dia de la votació, l’ambaixada dels Estats Units a Rússia va penjar una bandera amb l’arc de Sant Martí, reivindicativa dels drets de la comunitat LGBT, a la façana del seu edifici principal a Moscou. L’ambaixada britànica va fer el mateix dos dies després.

Havia estat la típica acció occidental per commemorar l’aniversari de l’aparició d’aquesta bandera el 25 de juny del 1978 en una desfilada gai a San Francisco. Però aquesta mostra de compromís militant de les ambaixades va aconseguir desviar el focus de manera radical a la campanya electoral.

Per què aquesta qüestió és un problema per a Rússia? Cal retrocedir fins als temps foscos dels gulags i del terror a la dècada dels anys trenta, quan tothom podia ser empresonat i executat sota denúncies falses. Aquells anys, l’URSS i Rússia van encapçalar la taxa mundial de persones empresonades, tant en números absoluts com en números relatius. Durant els gairebé quaranta anys d’existència dels gulags, més de 18 milions de persones van passar pels camps de càstig i les presons del sistema penal soviètic. Segons algunes estimacions, abans de la liberalització de principis del segle XXI, un de cada quatre homes russos havia estat a la presó, en períodes breus o llargs.

Una de les grans tragèdies de la cultura d’aquests camps de treball i de les presons soviètiques era la sexualització involuntària, quan un presoner era convertit, forçosament, en esclau sexual i violat per reclusos amb galons del mateix gènere. Casos similars es van donar també a l’exèrcit. Degut a tot això, per a la majoria de russos, qualsevol al·lusió a l’homosexualitat no suposa parlar d’igualtat o de tolerància, sinó que els fa reviure una experiència traumàtica col·lectiva.

Així, durant la setmana del plebiscit, la bandera LGBT a l’ambaixada dels Estats Units va esdevenir el tema clau a tots els mitjans de comunicació russos i a tots els programes de tertúlia política. Moltes autoritats i personatges públics ho van mencionar en les seves declaracions.

Els activistes del moviment juvenil ortodox Quaranta per Quaranta (en rus Sorok Sorokov, en referència a les 1.600 esglésies que hi havia a Moscou abans de la revolució del 1917) van fer una perfomance al carrer trepitjant la bandera LGTB davant l’ambaixada dels Estats Units, en un vídeo que ben aviat es va fer viral a les xarxes socials.

Tot plegat va acabar provocant que l’agenda principal de la campanya del plebiscit acabés posant el focus en la “protecció dels valors tradicionals”, inclosos també en el nou redactat constitucional. Com a resultat, van votar sí en el plebiscit el 78,56% dels russos, fins i tot una mica més dels que van votar per Putin en les últimes eleccions. El triomf de Putin hauria estat tan triomfal sense l’ajuda involuntària de les ambaixades occidentals?

Edvard Txesnokov és sotseditor d’internacional del diari rus ‘Komsomolskaia Pravda’

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.