“Al final, la d’en Guillem és una història de vida”

Va ser una idea de l’editor Joan Carles Girbés, que m’ho va proposar i que em va donar total llibertat de creació i de calendari. És una història que coneixia i de la qual està bé anar-ne parlant cíclicament. Hi havia la novel·la La mort de Guillem, de Jaume Fuster, i ara hi ha la meva, i espero que d’aquí a uns anys n’hi hagi una altra que faci que el tema s’abordi de manera diferent, perquè n’hem de continuar parlant.

En seria un, de resum: els silencis, la manipulació de determinats mitjans de comunicació, la connivència del poder judicial espanyol i de la policia. L’altra cara de tot això és la resposta a aquesta ignomínia, la d’estrènyer els punys i no callar. La resposta en positiu que hi va haver per part de molta gent i molt diversa, sobretot jove i del País Valencià. Hem de valorar que una resposta possible davant l’agressió constant que es vivia aquells anys a València hauria pogut ser tancar-se a casa i deixar-se endur per la por.

La Carme Salvador, la mare d’en Guillem, recorda, quan explica l’assetjament ferotge que va rebre la família, amb pintades insultant-los, que de seguida que els en feien una, apareixia gent que l’esborrava. I cada vegada, diu, hi havia més gent que netejava la paret. Espero que aquesta sigui una de les conclusions de tot això, no tan sols la brutor, el “quin fàstic tot”, sinó la resposta en positiu, no deixar-se endur per aquest riu d’odi. Perquè la d’en Guillem Agulló és una història de vida i això, encara que sembli una contradicció, en realitat no ho és.

Va ser per Pasqua, la primera que en Guillem, un jove de divuit anys, implicat en el moviment antifeixista i independentista, passava lluny de la família. Amb un grup d’amics van anar a Montanejos, a l’Alt Millars, on hi havia zones d’acampada lliure. La típica trobada de jovent. En el viatge amb bus cap allà van coincidir amb un grup feixista i aquests el van reconèixer. El dissabte a la nit, set o vuit persones d’aquest grup el van començar a assetjar davant un bar del poble. Se’l van endur del grup d’amics, el van anar colpejant, als qui van intentar ajudar-lo els van apartar de males maneres i al final, mentre uns l’aguantaven, un altre li va clavar una navalla al cor. Guillem va morir al cap de poc allà mateix.

Sobta tant tot el que va passar a partir d’aquella nit, que en el llibre vaig optar per fer el mínim de ficció possible perquè no semblés que m’ho inventava. Després de l’assassinat i que els agressors fugissin corrent cantant el Cara al sol, cridant “Viva España” i alçant el braç fent la salutació feixista, els que van quedar retinguts van ser els amics d’en Guillem. A nanos joves, de setze, disset o divuit anys, que acaben de veure com han apunyalat i matat el seu amic, la Guàrdia Civil els té tancats tota la nit. I això no és tot. L’endemà, els sotmeten a unes declaracions llarguíssimes fins al migdia.

És terrible. I mentrestant, als assassins no els van importunar. Van passar la nit a les seves tendes. Es veu que en un moment donat s’hi va acostar una parella de la Guàrdia Civil i els va preguntar si eren de Burjassot. Van dir que no i adiós muy buenas, De fet, als assassins no els van arribar a detenir mai. Eren allà, vull dir. Difícil no era, agafar-los. Doncs no, se’n van anar, cadascú per la seva banda, i finalment, passats dos dies, es van lliurar a la policia. Tots van negar-se a declarar si no era davant un jutge.

El fet que els nois quedessin retinguts i els assassins lliures ja és molt significatiu de tot el que va passar després, sobre aquest assenyalar, enfocar cap a la víctima i els seus amics, en comptes de fer-ho cap als assassins. Hi ha un altre fet que em va colpir molt i és el que em va explicar el pare d’en Guillem. Va passar quan van anar a identificar el cos del fill. Un moment terrible. Aleshores, la Carme va entrar i el pare es va quedar fora, no va tenir forces per ser-hi també. En aquell moment se li va acostar un guàrdia i li va comentar que tot plegat havia estat “una riña entre jóvenes”, sense cap connotació política. I penses quina mentalitat té aquest personatge per, en un moment tan delicat, importunar un home a qui acaben d’assassinar el fill i insistir-li que no havia estat per motius polítics. És això, però també és sobretot la insistència, ja des del primer moment, de negar que la mort d’en Guillem fos un assassinat polític. Aquí sí que entra allò de “quin fàstic tot” de què parlàvem.

En el llibre he intentat limitar-me a explicar els fets, com la campanya que va ordir Las Provincias d’intentar criminalitzar la víctima, que és una de les coses més brutes que s’hagin pogut fer mai en un país, o la negativa dels jutges a voler sentir en el judici les connexions dels assassins amb les trames feixistes. I ho he fet així, sobretot, perquè les conclusions les tragués cadascú a l’hora de llegir. De tota manera, una de les qüestions que aquest cas posa en evidència és el podrimener que és l’estructura de l’Estat espanyol. Aquest no fer net, no ja des de la dictadura, sinó de molt abans. La perpetuació d’aquest corc constitutiu que té l’Estat en la seva estructura és el que explica que continuïn passant aquestes coses. Perquè, més enllà dels grupuscles espanyolistes que actuaven llavors en el País Valencià, hi havia sobretot la permissivitat de la policia i les autoritats.

No hi són totes, naturalment. Eren el pa de cada dia en aquella època. Entrar al barri del Carme trencant-ho tot, entrar en un bar i colpejar una persona i saber que no els passaria res. Atacar professors per “catalanistes”, per “rojos”, perquè deien que era gai..., el que fos. I sabien que no els passaria res. Aquesta és la qüestió. I en el cas d’en Guillem Agulló, tampoc. Arriba el punt que maten una persona i no passa res. Aquesta és la denúncia.

Va passar recentment durant la diada del 9 d’Octubre quan els de sempre, són pocs, una cinquantena, que tothom coneix, van rebentar la manifestació. Però la qüestió és que la policia ho va permetre. Si continuen passant coses d’aquestes és perquè la policia espanyola ho permet. Qui la controla ho permet i si diuen que no la poden controlar, doncs, també tenen un problema.

Són un exemple de moltes coses. Hem de tenir en compte que són uns pares als quals acaben de matar un fill. A partir d’aquí, qualsevol cosa que haguessin fet hauria estat lícita des del punt de vista personal. Però no. S’hi impliquen. I sovint callen, però els seus silencis eren molt més colpidors que si haguessin fet un esgarip. Però és que tampoc mantenen el silenci tota l’estona, sinó que, des del principi, parlen amb una serenitat, una profunditat, una solidesa i una humanitat que et fan dir: “Què més se’ls pot demanar, a aquestes persones?”

Aquest és un altre aspecte d’aquesta història que a mi em fa posar la pell de gallina. La persecució i l’assetjament durant tant de temps. Pintades, telefonades, el pare va perdre la feina. Què més els podeu fer? Deixeu-los en pau! Malgrat aquesta persecució i malgrat el dolor, no han callat mai. I no només això, sinó que somriuen, i és una cosa que et deixa sense alè. Ara els han donat la Creu de Sant Jordi i està molt bé que tinguin aquest reconeixement institucional perquè el popular ja l’han tingut. Hi ha hagut molta gent que se’ls ha estimat i ells no han parat d’anar amunt i avall.

Les institucions sempre van, per naturalesa, una mica al darrere de la gent. El reconeixement institucional és positiu, necessari i imprescindible, i respon, precisament, al clam popular, a la pressió positiva, al reconeixement popular que ha anat rebent la família durant tots aquests anys arreu dels Països Catalans. També vol dir que no sempre guanyen ells. És cert, fan mal, fan el mal més gran possible, en aquest cas la mort d’un jove de divuit anys, però al final no han guanyat perquè no han aconseguit esborrar-ne la memòria, ni arrossegar-nos al conjunt cap a aquesta espiral d’odi i de destrucció que són, perquè al capdavall no tenen res per oferir. Ara, en Guillem Agulló és un símbol per a la democràcia, per a la llibertat, per als drets humans i l’antifeixisme, i institucions que fa anys semblava impossible que ho fessin, també l’han reconegut, com és el cas de les Corts Valencianes, on s’ha instituït un guardó a la lluita contra els delictes d’odi i de discriminació que duu el seu nom.

Són les coses que perduren. Val la pena saber que ho hem fet entre tots, gent que durant tot aquest temps ha estat picant pedra perquè això no s’oblidés. De vegades les coses sembla que no serveixin per a res. I sí que serveixen.

Ha estat una magnífica coincidència en el temps i ens hem acabat trobant. Si no m’erro, s’estrenarà a l’octubre. És bo que des de diferents percepcions estiguem explicant la història d’en Guillem, que no esborren ni esborraran mai.

Referent a això hi ha una altra lliçó dels pares d’en Guillem. Lliçons de vida. En una de les presentacions li van preguntar a en Guillem si no trobava molt dur el que deia aquesta frase, si ell no seria capaç de perdonar els assassins del seu fill. Va trigar una mica i va respondre que potser sí que els perdonaria, perquè tots som persones, però el fet constatable, va dir, és que a ell ningú mai li ha demanat perdó. Ni els assassins ni, quan ho penses, tampoc Las Provincias han estat mai capaços de demanar perdó per tot allò que van fer, per com van tergiversar, mentir, retorçar la realitat, amb un ús infame del llenguatge.

Qui sortia a El Cabinista ja sabia que l’havien assenyalat. I això volia dir que portaves al damunt una diana a partir de la qual et podien colpejar, apedregar, insultar o perseguir. Era com dibuixar una estrella en un comerç com feien els nazis. Un sistema de terror. El que és realment sorprenent és que vivíem així. Coses que ara les veus escrites i penses: “Com podia passar tot allò?” Doncs passava.

Des del Principat ens ho miràvem com dient: “Allà, al País Valencià, es barallen.” De fet, ens ho van presentar com la “batalla de València”. Però, és clar, ni era de València, ni era una batalla, sinó una agressió. Ara bé, si caus en l’imaginari i ho veus com dos exèrcits xocant, penses: “Millor no m’hi poso, ves a saber què passa.” Vist des de lluny, veus un grumoll de gent que es baralla, però si t’hi acostes t’adones que, en realitat, és un grup que agredeixen una persona. Llavors ja no és una batalla, ni una baralla, sinó set o vuit persones que li claven una navalla al cor a un jove de divuit anys. I ja som davant en Guillem Agulló mort a Montanejos.