Política

Pròxim Orient

Sense llar, feina ni sortida

Una crisi financera sense precedents al Líban porta milers d’ocupadors a acomiadar els treballadors immigrants

Africans i asiàtics queden en situació irregular, i els països d’origen temen l’arribada de contagiats

L’Asheni té 56 anys i en fa 22 que va arribar al Líban des de Sri Lanka: “No rebo gaires donacions, però em permeten preparar petites racions de menjar per a qui ho necessita.” El seu ofici és ocupar-se de les feines domèstiques de la família que la té contractada, i amb la qual conviu. Ella diu que no té cap inconvenient amb els seus ocupadors ni tampoc recursos econòmics, però s’esforça per oferir un cop de mà pel seu compte als treballadors immigrats que han quedat en fora de joc en un país fallit com és ara mateix el Líban.

Algunes de les persones que reben el suport de l’Asheni viuen a la intempèrie, també legalment, després que la crisi sense precedents que ofega el Líban dugués els seus ocupadors a acomiadar-les. Tal com passa a Bahrain, Kuwait i Qatar, els immigrants només poden ser i treballar al Líban si estan patrocinats pels seus ocupadors. El sistema promou que hi quedin vinculats en tots els sentits: d’ells depèn l’estat del visat, l’allotjament, el compliment del sou i el dels escassos drets que els atribueix la legislació, però que sovint es violen impunement. Quan els treballadors perden la tutela de qui els contracta, surten del sistema kafala –nom que rep aquest entramat legal– i passen a ser ciutadans en condició legal irregular.

La imatge de dones etíops abandonades davant de l’ambaixada d’Etiòpia a Beirut, després que en molts casos els seus ocupadors no els hagin tornat el passaport ni els hagin pagat els darrers mesos, ha fet que Amnistia Internacional faci una crida a les autoritats libaneses perquè els ofereixi protecció. Dels 250.000 treballadors immigrants que hi ha al Líban, almenys 145.000 serien dones d’aquest país africà, que s’encarreguen de les tasques domèstiques.

La Myriam treballa en una ONG i demana no ser citada amb el seu nom: “Casos com el de l’Asheni mostren que a les mateixes comunitats d’immigrants s’està oferint més suport del que proveeixen agències internacionals amb recursos.” La mobilització al voltant de l’assassinat de George Floyd “ha fet que algunes institucions es comencin a moure amb oportunisme”, assenyala.

El Líban ha tingut, des del 1997, una moneda –la lliura libanesa– amb un valor fixat en relació amb el dòlar. La mesura pretenia atraure inversions estrangeres per reconstruir el país després de la guerra civil. Alhora ha permès que un estat que necessita importar el 90% dels productes que consumeix es pugui beneficiar de la mà d’obra de ciutadans de països asiàtics i africans, atrets per un sou d’entre 100 i 300 dòlars amb el qual poder enviar remeses econòmiques a casa seva. Ara, la crisi financera s’ha endut la vinculació entre les dues divises, els ocupadors no poden pagar i els treballadors ja no veuen motiu per continuar explotats lluny de casa. A més, són en uns llimbs: les mesures contra la Covid-19 mantenen l’aeroport de Beirut tancat i els països d’origen temen l’arribada de contagiats. Grups de defensa dels drets humans, com el Consell Sindical de la Regió del Sud d’Àsia i Human Rights Watch, exigeixen “un procés de justícia transicional” que resolgui la situació dels afectats per la kafala i que els governs forcin els ocupadors a registrar les hores realitzades pels treballadors.

Drama
Es calcula que l’any 2008 una treballadora domèstica immigrant moria al Líban cada setmana: el suïcidi o l’accident mentre escapava n’eren les causes principals. Avui, aquesta quantitat s’ha duplicat.
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.