Política

De Gaulle, una inspiració per afrontar la crisi a França?

La celebració d’un any de commemoracions en memòria del general coincideix amb la crisi més important des del 1945

Des de l’esquerra fins a l’extrema dreta, es disputen el llegat del pare de la Cinquena República

El 2020 havia de ser a França l’Any De Gaulle. No només dijous passat es va celebrar el 80è aniversari de la crida del 18 de juny, sinó que el 9 de novembre també es commemoraran els 50 anys de la seva mort i aquell mes se’n compliran 130 del seu naixement. Exposicions, llibres i multitud d’actes s’havien preparat per recordar el pare de la Cinquena República. Amb el coronavirus i la quarantena, però, molts dels quals s’han vist afectats. Si la Covid-19 ha aigualit aquestes commemoracions, també ha reforçat la vigència del llegat gaullista, ja que ha abocat França (i la resta d’Europa) a una de les crisis més greus des del 1945.

“Ens trobem en un moment gaullista en què cal reconstruir una societat que ha viscut un traumatisme econòmic i social”, assegura l’historiador Jean Garrigues, president del Comitè d’Història Parlamentària i Política i que ha publicat recentment el llibre De Gaulle à la plage. La figura de Charles de Gaulle (1890-1970) emergiria a partir de la crida del 18 de juny del 1940, en què proclamaria: “La flama de la resistència francesa no s’ha d’apagar ni s’apagarà mai.” Aquell discurs de dos minuts a la BBC va suposar la primera pedra per aconseguir el lideratge de la Resistència francesa. A més, el gaullisme va impulsar el model social de la França de la postguerra i les institucions de la Cinquena República per superar la crisi de la guerra d’Algèria.

Cohesió nacional. Planificació de l’economia. Recuperació de la sobirania industrial. Són nombrosos els conceptes de la gramàtica del gaullisme que reapareixen en el debat públic francès. Fins al punt que tots els dirigents, de l’extrema dreta a l’esquerra radical, elogien la seva figura. El president Emmanuel Macron va reivindicar en el seu discurs televisiu del 14 de juny la “independència de França”, tant en l’àmbit econòmic i industrial com diplomàtic. Una referència gaullista que no era una gran novetat en un dirigent que ja deia que s’inspirava en el general pel que fa a la voluntat de superar la divisió esquerra-dreta i reconciliar el país.

Els Republicans, els seus hereus naturals, també qüestionen ara el neoliberalisme i aposten per recuperar l’Estat estrateg. Un gir social, molt incipient, de la dreta francesa que s’inspira en l’exemple de De Gaulle, que va defensar una “tercera via” entre el capitalisme i el comunisme.

Més sorprenent resulta la simpatia que desperta en Marine Le Pen. Tot i que el seu partit va ser fundat per exmembres de l’OAS, que van intentar atemptar contra el general, la dirigent ultradretana considera “urgent inspirar-s’hi” per afrontar la crisi sanitària. Fins i tot l’ecosocialista Jean-Luc Mélenchon exalta “la seva visió planificadora [de l’economia]”.

“No deixa de ser una paradoxa el fet que tants dirigents es refereixin a l’obra de De Gaulle, però cap d’ells reivindiqui els seus principis de manera coherent”, explica Jérôme Pozzi, professor d’història contemporània a la Universitat de Lorena i autor del llibre Les mouvements gaullistes. Segons aquest expert en la dreta francesa, “el gaullisme va estar estretament relacionat amb el període dels Trenta Gloriosos i de la guerra freda” i l’admiració que genera la seva figura també “es deu a la nostàlgia per aquell període de bonança econòmica”.

Malgrat que “la crisi actual evoqui un moment gaullista, difícilment esdevindrà una realitat”, considera Garrigues, que lamenta l’excessiva divisió de la classe política, incapaç de compondre un govern d’“unitat nacional”, com va succeir, en certa manera, amb el Consell de la Resistència. A més, recorda que cap dirigent disposa de la “legitimitat popular” de la qual gaudia De Gaulle: “El general no va baixar mai del 60% de popularitat; ara Macron amb prou feines arriba al 35%.”

La planificació econòmica

Considerada marginal i desfasada en les últimes dècades, la planificació de l’economia és un dels conceptes de moda en el debat públic francès. Tot i que els plans quinquennals més famosos són els de l’URSS, aquest concepte també es trobava present en la França gaullista. A principis del 1946, poc abans de presentar la seva dimissió, Charles de Gaulle va firmar el decret per crear la Comissaria General del Pla. Aquest organisme, que s’inspirava tant en l’experiència soviètica com en el New Deal, serviria per marcar la direcció de la reconstrucció i la modernització de l’economia francesa a mitjà i a llarg termini.

Setanta-cinc anys després, la pandèmia ha reflectit una certa impotència dels mercats per adaptar-se a les situacions extremes i els estats han acudit al rescat del sector privat. El president francès, Emmanuel Macron, reivindicava l’abril passat la “possibilitat de planificar” i “d’adoptar una estratègia a llarg termini”.

L’institut France Stratégie, vinculat al primer ministre francès, publicava dimecres passat un estudi en què analitzava la utilitat de la planificació econòmica. Des de l’esquerra francesa, també la reivindiquen per afrontar la urgència climàtica. “La crisi del coronavirus ha mostrat la fragilitat de la indústria francesa, a la qual Charles de Gaulle donava una gran importància”, explica l’historiador Jérôme Pozzi. Un aparell industrial que, en part, va ser construït durant la postguerra amb una economia planificada.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.