Economia

“Ens van vendre que aquí ens hi jubilaríem”

El tancament de Nissan condemna a la incertesa milers de treballadors, com el Fabiano Rodríguez i l’Eva Garzón, que a la Zona Franca han construït un model de relació que va més enllà de l’àmbit laboral

Més que acostumada a torejar tota mena de crisis, la plantilla es resisteix a acceptar el discurs que la planta s’ha de tancar perquè és inviable

Els operaris vinguts des de Cuatro Vientos van oficialitzar les trobades o dinars fora d’hores de feina

La de Nissan és també –o més ben dit, sobretot– una història de noms i cognoms. Per ser més explícits, els dels seus 3.000 treballadors directes que, ara mateix, veuen més que en perill el seu futur laboral per la voluntat de la multinacional de tancar les seves factories a Catalunya, en el marc d’una estratègia de dimensionar, a la baixa, la seva producció a escala mundial. Una decisió, en resum, presa des d’una sala de juntes i sustentada en conjuntures, projeccions o criteris essencialment macroeconòmics, però que impacta amb tota la seva contundència sobre les expectatives de famílies i persones. I no pas poques. Com el Fabiano Rodríguez i l’Eva Garzón. Una parella que treballa des del 2006 a la planta de la Zona Franca, i des d’on han estat testimonis de plans d’expansió no consumats, crisis vàries i un declivi progressiu que tant ells com els seus companys es neguen a acceptar que tingui ja caràcter irreversible.

La del Fabiano i l’Eva és una història paral·lela a l’esdevenir que ha tingut Nissan en els últims anys. Originari de Madrid, ell va arribar a Barcelona el 2006, arran del tancament de la fàbrica que l’empresa tenia a Cuatro Vientos després que la seva producció s’anés deslocalitzant de manera sostinguda cap a la Zona Franca. La proximitat amb el port, ruta natural d’arribada de molts dels components per a la fabricació d’elements com ara els motors dièsel de 2,5 litres que aleshores feien fortuna, va ser clau per posicionar l’aposta catalana de la companyia. Als empleats de menys de 52 anys que eren a Madrid, se’ls va oferir l’opció d’un trasllat amb condicions prou avantatjoses. I en Fabiano i una seixantena més de companys van acceptar. “Al començament tenia dubtes, però ens van vendre que aquí hi teníem un gran futur i que ens hi jubilaríem. Tot just tenia 24 anys i, amb tantes expectatives, vaig decidir que endavant”, comenta. Dit i fet. L’Eva, per la seva banda, hi va entrar si fa o no fa per les mateixes dates a través d’un amic que ja hi treballava, i va iniciar un recorregut per diferents departaments de la companyia amb la perspectiva, també, de completar-hi tot el cicle laboral. “Vaig començar a pintura, després vaig passar a carrosseria i a motors, on vaig conèixer el que seria el meu marit, el Fabiano”, descriu. En aquells moments la relació entre els treballadors de la Zona Franca ja traspassava els murs estrictes de les obligacions laborals. “La gent que vam venir de Cuatro Vientos vam portar una mica aquesta filosofia de fer dinars, quedar per passar junts el Nadal, anar a la platja o fer altres coses”, resumeix el Fabiano Ortiz, que explica que la fraternitat és especialment intensa entre els diferents centres de producció. “Els de motors són una pinya entre ells, els de pintura també i així una mica tots”, sosté, circumstància que fa que, amb el temps, els llaços s’estrenyin i es facin sòlids. “Durant molt temps, molt, els meus amics han estat la gent de Nissan”, rebla.

Treballar a la factoria de la Zona Franca també és i ha estat, però, una mena d’exercici continu de funambulisme. La pèrdua de models de producció o la política industrial de la companyia, caracteritzada per una successió de cops de volant pel que fa a les seves intencions del conjunt de l’Estat –un dia sembla que hi aposto, però l’endemà ja no–, han estat una constant que han alimentat el fantasma perpetu dels ajustos laborals, aquell eufemisme suau que s’utilitza quan no es vol concretar de què s’està parlant. D’acomiadaments, és clar. “Sempre hem tingut la sensació que la situació a l’empresa anava malament, però d’una manera o altre ens n’acabàvem sortint”, manifesta l’Eva Garzón. El seu company i marit afegeix que el 2009, quan l’empresa va plantejar fer fora prop de 1.700 operaris, va ser un primer senyal nítid que venien temps de crisi. “Allà vaig pensar que això tenia mal color i, de fet, jo em vaig salvar d’un pèl de quedar-me sense feina”, revela el Fabiano. Començava el viacrucis.

Males perspectives

Des d’aleshores la situació no només no ha remuntat sinó que s’ha anat aguditzant de manera progressiva sense que, a més, cap dels plans de noves inversions per insuflar oxigen a la factoria –com l’anunci fet el 2019 d’una injecció de 70 milions d’euros per a una nova planta de pintura– s’hagin concretat en res. I així, trampejant com qui diu la situació, s’ha arribat fins a aquest any, en què decisions com la de deixar de fabricar a Barcelona la pick-up Xclass de Mercedes van sonar a estocada. I és que el de Nissan sempre ha estat un combat empresarial intern terriblement desnivellat. Sense capacitat material per ni tan sols poder-se plantejar el competir amb els grans complexos de construcció de la companyia, com Sunderland, on es fan i munten els models de les grans sèries més icòniques –el Qashqai o el Juke–, la Zona Franca i les seves factories satèl·lit han anat quedant arraconades a una posició cada cop més subsidiària dins del grup. “Ens han anat deixant morir”, raona l’Eva. Així, i pocs dies que abans que la direcció del Japó dictés sentència, els números ja eren descoratjadors, atès que la factoria catalana tot just cobria el 20% de la seva capacitat de producció, que té un topall màxim de 200.000 vehicles l’any. Així doncs, el que necessitava Nissan més que res eren nous models per reflotar l’activitat. Oxigen, en resum. Però en lloc d’això, el que es va trobar la seva plantilla va ser un anunci de retallada general per part de la seva direcció. El veredicte, doncs, ja estava escrit.

Arribats fins aquí, la pregunta és: i ara, què? “Els ànims ara mateix estan molt malament. A l’empresa hi ha moltes parelles, com nosaltres, i altres companys que ja són grans, i trobar una altra feina serà molt complicat”, reflexiona l’Eva Garzón. A casa també hi tenen dos fills, de 12 i 8 anys, a qui tot l’enrenou no és en absolut aliè. “Saben perfectament què està passant, veuen les notícies i ens veuen a nosaltres, i també estan preocupats, és clar”, hi afegeix. Ara bé, la consigna general aquests dies entre la plantilla de Nissan Barcelona és fer xarxa, no donar res per descomptat i mobilitzar-se el que calgui. Les mostres de suport que han rebut són incomptables, fins i tot per part de rostres mediàtics i del món de la cultura. La piulada dels Estopa donant-los ànims ha circulat per més d’un i dos grups de Whatsapp. També s’han obert caixes de solidaritat per recollir fons i també hi ha el compromís institucional públic de no deixar-los sols.

En aquest context, les mobilitzacions són periòdiques, ja que, a banda de mantenir viva la relació mútua, els treballadors de Nissan no es resignen a donar per consumat el tancament de la fàbrica. L’argument que no és viable, el consideren una excusa o pretext. “Quan ens han donat producció no només s’ha vist que això no és així, sinó que fins i tot hem rebut premis i reconeixements a la nostra qualitat per part del sector”, recorda el Fabiano. L’últim d’ells va ser tot just fa res, el 2019. La multinacional, però, es manté rocosa en els seus propòsits. No hi ha alternativa a abaixar la persiana a la Zona Franca en un context general recessiu. La del sector de l’automoció, en general, és una crisi profunda, estructural es podria dir.

Però malgrat això per als treballadors, i per al conjunt de les administracions, hi ha escletxes d’oportunitat que val la pena d’explorar abans d’apostar per tapar la ferida per la més dolorosa de les vies possibles. I en aquest punt mort d’intentar evitar el que sembla inevitable, és on som ara. Sense deixar, però, de perseverar. “Jo vaig viure molt de prop un conflicte que van tenir a Coca-Cola, on després de dos anys de lluita van poder acreditar que el seu era un projecte amb recorregut. I el de Nissan també ho és. Només cal que ens deixin, i es demostrarà”, clama el Fabiano.

3.000
empleats
té la factoria de la Zona Franca, que actualment operava al 20% de la seva capacitat de producció, estimada en un màxim de 200.000 vehicles anuals.
Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.