Art
JORDI MITJÀ
ARTISTA
“Els millors experts en gestió de crisis som els artistes”
Mentre tenia l’exposició més important de la seva vida confinada a la Fabra i Coats (que ja s’ha reobert), es va desconfinar del fons del riu una obra del seu passat. Encara no s’ho creu
On i com ha portat el confinament?
A Lladó, tot un privilegi vist ara amb perspectiva. Als pobles, tinc la impressió que no s’ha patit tant com a les ciutats. La por i el pes de la pandèmia eren els mateixos, però viure en cases grans amb poc veïnat i certament rodejats de natura ha estat més alliberador. De totes maneres, hem estat tancats com tothom els mesos que ens ha tocat en un estat que jo anomeno d’estranyament, l’estat de les contradiccions. Ens l’hem passat improvisant, com sempre fem els artistes, i generant estratègies de supervivència casolana, marcant rutines favorables que feien el temps més fugisser. He fet un munt de dibuixos; amb una Olivetti Valentine i, d’altres, amb colors tempera d’aquests per a nens, els materials de què disposava o els que m’han cridat l’atenció. També m’he dedicat a escriure i he llegit molt menys, proporcionalment. Curiosament, sembla que, en general, ha costat la concentració per a la lectura.
Molts dies he tingut l’estranya sensació –que em perdonin les persones que han patit tant– d’estar en una mena de dies sabàtics, de gaudir d’un break molt oportú i poder dedicar-me a mesurar i pensar el meu món d’una altra forma. No ho sé, tot això de tenir tot el temps i no tenir cap resposta, amb el delit per les coses més simples, ha estat una lliçó increïble d’humilitat. Com a societat, ens convenia molt aquesta desacceleració, en el meu cas m’esqueia especialment després d’uns anys d’activitat molt forta i, sobretot, pel sobreesforç que ha suposat inaugurar a principi d’any un projecte que hem concebut i materialitzat en un temps rècord. Succeeix cada dia és l’exposició més gran que he tingut mai i ha estat un repte per a tot l’equip que hi ha participat.
Què és el primer que va fer quan va poder sortir de casa?
Vam anar caminant al meu taller –triguem un quart d’hora o 20 minuts a peu–, gaudint d’una natura desbocada, desconeguda, feréstega. Després, a casa, vaig cuinar una truita amb tots els espàrrecs que havíem collit dels marges. Res d’especial als pobles; no veies cap diferència a part de la gent amb les mascaretes.
Se sent un artista perifèric?
No em sento perifèric ni el seu contrari, central, centralitzat... confinat? Per mi és un privilegi viure i treballar en un poble petit. No tinc ni he tingut mai la sensació d’estar allunyat de res, ni de Barcelona, ni d’enlloc. Darrerament he col·laborat amb artistes aprofitant les particularitats del meu taller i el fet d’optar a unes condicions favorables. L’estiu passat vaig fer un projecte a quatre mans amb en Josep Maynou, durant més de dos mesos, va ser com fer una residència sense sortir de casa. Ara estic pintant amb l’Andrew Birk, entre el seu taller d’Espinavessa i el meu de Lladó, un projecte que no té data de finalització. La qüestió d’on viure i on treballar serà una de les úniques coses que de ben segur canviarà la pandèmia, n’estic molt segur. Molta gent es preguntarà si paga la pena viure a les grans ciutats. Avui té tot el sentit del món plantejar-se això de la perifèria, sobretot en relació amb la qualitat de vida, per sortir-hi guanyant.
El fan sentir perifèric?
No conec ningú que m’hi pugui fer sentir en el sentit pejoratiu del terme. És una actitud molt del passat. Fa 25 o 30 anys el discurs era molt clar, no podies desenvolupar una carrera artística amb certa força, sobretot pels mercats, fora dels grans nuclis de poder. Inclús algunes persones del sector et desaconsellaven sense miraments, directament, que marxessis de la ciutat. “Què hi faràs al poble”, et preguntaven. “Treballar més i millor”, els responia, i a un preu raonable, pensava també. Darrerament, per sort de totes, ha canviat molt el conte. A prop d’on visc estan arrelant iniciatives com ara Cultural Rizoma, a Celrà; Spirit Vessel, a Espinavessa, i Mas Nyamnyam, a Mieres. Tenim perifèria, però de la bona.
Què li ha aportat llegir de matinada Carles Hac Mor?
És una pregunta molt específica que s’ha de contextualitzar. Després de la troballa del cap a l’Onyar, una sorpresa majúscula que ha remogut, mai millor dit, el meu passat, m’he dedicat i em dedico a rebuscar i a rellegir algunes coses que coincideixen temporalment amb la fosa d’aquest i de dos caps més. Per exemple, una exposició col·lectiva comissariada per en Jaume Alcalde en la qual vaig participar i que duia per títol S’ha rebentat l’hospici. Allà vaig conèixer en Carles Hac Mor i l’Esther Xargay, entre molts altres. Jo era un estudiant a l’Escola d’Art i Oficis Artístics d’Olot. Per això vaig cercar el poemari i el vaig rellegir de matinada en el més absolut dels silencis. Els poemes d’en Carles són tan radicals que cada cop que els llegeixes és com un primer cop. La lliçó és aquesta: la radicalitat és tan necessària, en tot el que fem, i més ara. Dediquem-nos menys al pamfletisme i més a l’autenticitat.
El que ha passat ens obliga a mirar amb altres ulls la seva exposició de la Fabra i Coats?
Sincerament, per mi hi ha dues exposicions amb temporalitats que han fet variar ostensiblement els treballs, o el seu sentit. M’explico. L’una, amb la qual vam inaugurar, que es prometia un recorregut per la meva carrera i traçava alguns dels pilars que havien de fer més entenedor i accessible el meu treball per al públic de Barcelona. L’altra, reoberta en l’era post-Covid, que no només s’ha vist modificada de cara a la recepció pràctica de les obres per qüestions òbvies: els recorreguts, els auriculars, els bancs, les publicacions gratuïtes, el full de sala... Crec que la percepció del públic ja és una altra i, per tant, els treballs també són diferents. Una crisi d’aquesta magnitud té extensions en com ens situem, de nou, davant de les obres, de com les llegim. Les exposicions que faran de pont entre l’abans i el després seran un exemple molt clarificador d’això que costa tant d’explicar amb paraules.
S’ha retrobat amb la ‘Dama de l’Onyar’?
Que hagin trobat aquest cap al riu ha estat la carambola més estrafolària que m’ha passat mai. Tots sabem que el passat et pot tornar, però d’aquesta manera tan còmica o tan dràstica? Tot és enrevessat en aquest cas, i costa de creure, inclús per a mi. Hi ha tants misteris, connexions i zones fosques entorn d’aquesta troballa que estic intentant escriure un llibre que doni sentit a tot plegat, tornant a un treball molt experimental de l’inici de la meva carrera que gairebé no recordo. Estic en contacte amb el Museu d’Història de Girona, on està dipositada la peça, però no m’hi he retrobat cara a cara, per dir-ho així. Evidentment, he vist imatges de com ha afectat el pas del temps sobre la superfície i tinc algunes idees respecte a això. Alguna cosa farem, però ja t’asseguro que no serà espectacular com la història mateixa, la del periple impossible.
Sap ja qui la va llançar al riu? Tot plegat ha estat una casualitat o una causalitat?
No sé qui la va llançar al riu. La vaig regalar el 1991 o 1992 a en Xavier Montojo, que és a qui li va desaparèixer pels voltants de 1998. Ell tampoc ho sap amb pèls i senyals, i és lògic. En certa manera, el que m’agrada del que ha succeït és que en Xavi Montojo és coautor de l’obra ara. Els dos ens hem vist en una situació rara i segons com incòmoda. I hem de reconduir el tema intentant que el que en surti de tot plegat tingui una dimensió interessant més enllà de l’anècdota. Que aquest cap de fosa d’alumini hagi anat a parar al riu ha estat una casualitat, i és una causalitat que els veïns de l’Onyar el trobin justament durant el confinament.
Quants projectes que tenia previst fer s’ha empassat la Covid-19? Ha participat (remuneradament?) de la febre virtual de la quarantena?
Si ho penses bé, no hem parat de fer coses, remunerades i sense remunerar, per plaer. Per què ens posa tan hiperactius la por? He fet de tot: he conversat virtualment amb l’Eduard Bech, director del Museu de l’Empordà; faig un projecte per a la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya, que també parla del confinament; mantinc una Conversación infinita amb el comissari Tiago de Abreu Pinto per a Bombon Projects, conversa que s’origina en plena crisi i que tindrà una continuïtat en el temps, i per al MAC de Mataró he escrit un petit text sobre una imatge trobada al meu arxiu, una imatge desconfinada. I, de projectes de futur, alguns estan posposats i encara no hi ha cap data. Les programacions s’han desplaçat i haurem d’esperar que ens toqui la tanda.
Podem dir ja que aquest punt mort no servirà per millorar res (del món i del món de l’art)?
Deixa’m que sigui poc optimista. Del món així en genèric no ho sé, però del món de l’art en particular ho dubto molt. Fa tants d’anys que fem peticions i demandes lògiques i que l’Estat es fa el sord que les lluites de mica en mica s’han cronificat. No ens cansarem, però, d’insistir, de reivindicar que s’han de millorar les condicions de treball dels artistes, una llei de mecenatge com cal, uns autònoms pel sector, un IVA cultural competent i tants i tants altres fronts que tenim oberts. Amb els polítics que governen i els que malauradament s’erigeixen en oposició no m’imagino un canvi que ens beneficiï. En aquesta qüestió sempre espero equivocar-me i que anem a millor, però no sembla gaire imminent.
Diuen les institucions museístiques que ara toca escoltar els artistes. A bones hores?
Aquest és un tema delicat. La majoria de museus, en la seva pròpia lògica de supervivència que aquests dies s’incrementa exponencialment, han fet de la virtualitat bandera. En aquesta sobreexposició de les institucions amb debats de tota mena i formats, no he vist gaires artistes, hi ha excepcions com és d’agrair, però la tònica és molt d’experts, tècnics, directors. A tots aquests museus, els puc garantir una cosa: els millors experts en gestió de crisis som els artistes, d’això no en tingueu cap dubte. Estic segur que les grans reformes que han d’instaurar-se en les institucions vindran en gran manera per idees propiciades des dels mateixos artistes i els treballs que es puguin endegar fent-los partícips d’un canvi que ha de ser bo per a les dues parts.
“Als museus, no hi anirem a guarir-nos, si de cas a créixer.” No necessitem les dues coses, ara?
Els museus no són els centres sanitaris que han estat a la primera línia aquests dies. Dit això, la cultura que fan és de primera necessitat. La pandèmia ha posat en relleu algunes qüestions bàsiques en relació amb el paper dels museus i de la cultura en general. Jo crec que no vull anar a guarir-me a un museu, no m’hi veig, ni veig els museus en aquest concepte. Potser aquesta idea de guarir és només una via que té la institució per entrar –dialècticament parlant– i fer una picada d’ullet clarificadora perquè tothom d’una vegada per totes entengui la cultura com un bé comú, tan necessari com la sanitat o l’educació, potser és això. Però a mi m’agrada més –segurament també és una manera de dir el mateix de forma diferent– que la cultura ens farà créixer, que la societat serà millor amb unes institucions que pensin en el teixit social en què estan inserides, per millorar-lo. Així de simple i de complex.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.