El genoll del racisme que impera als EUA
La mort de l’afroamericà George Floyd porta per enèsima vegada el país a la introspecció sobre les injustícies racials sistèmiques que hi perduren
Més d’un 20% de negres està per sota del llindar de la pobresa
Un genoll blanc mortífer sobre un coll negre indefens ha posat els EUA de nou entre la reflexió i la revolta. La mort de l’afroamericà George Floyd per la violència policial racista ha despertat el país i l’ha posat davant el mirall, una altra vegada, analitzant el racisme sistèmic que hi perdura, 401 anys després de l’arribada del primer vaixell negrer a les costes de Virgínia amb els primers 20 esclaus africans.
Des de llavors, s’ha avançat. Sempre es torna a la figura de Martin Luther King i el seu “somni” com a referent, però tant abans com després hi ha hagut líders indiscutibles que han lluitat per acabar amb la injustícia, com ara Harriet Tubman, en el moviment abolicionista, i Rosa Parks, desafiant les lleis Jim Crow de segregació entre blancs i “persones de color”, que van ser pioneres. Després de l’assassinat del reverend King vindria el Black Power, el moviment feminista afroamericà, la reivindicació des de la recuperació de l’orgull i l’herència negra. La necessitat de lluita per la justícia racial, que ha provat les vies pacífica i violenta, ha arribat fins als nostres dies i ha estat present constantment.
Ara, en el segle XXI, el lideratge el té el moviment Black Lives Matter, nascut el 2013 en rebuig de l’exoneració d’un blanc que va assassinar Trayvon Martin, un jove afroamericà desarmat. Tot i que la igualtat està sobre el paper, amb lleis de drets civils, la realitat del dia a dia és una altra i queda amagada en la quotidianitat del racisme sistèmic. Només quan hi ha un fet flagrant, com ara el cas de Trayvon Martin, i morts enregistrades en vídeo com la de Floyd es revifa el clam pel canvi.
Una enquesta de la fàbrica d’idees nord-americana Pew Research de fa gairebé tres anys revelava que el 92% dels negres creuen que ser blanc dona “molts avantatges”. No és només una sensació, sinó que forma part de la realitat nord-americana, del racisme sistèmic que ara es protesta als carrers de tot el país, evidenciada una vegada més després de la mort violenta d’un negre en mans de la policia.
La desigualtat racial no es pot separar de l’opressió de classe. Gairebé per defecte, els negres tenen menys oportunitats i són més vulnerables, començant pels prejudicis, les menors opcions de tirar endavant, la debilitat en èpoques de crisi com les actuals, el doble mirall quan se’ls jutja.
La taxa d’atur dels negres està actualment al 16,8%, la més alta entre totes les demografies racials i 4,4 punts per sota de la dels blancs. El seu nivell de riquesa és ínfim comparat amb els blancs: les dades d’una enquesta de la Reserva Federal del 2016 recollia que la riquesa dels blancs era deu cops superior a la dels afroamericans i que les llars afroamericanes ingressen el 60% del que guanyen les blanques, mentre que la taxa de pobresa entre els afroamericans és del 20,8%, la dels blancs supera per poc el 10%.
La desigualtat és flagrant al sistema judicial. Tot i que els afroamericans no arriben al 15% dels habitants representen un terç de la població a les presons. Un home negre té tres probabilitats més que un blanc de morir en mans de la policia.
“El racisme no va començar ahir –deia, fa uns mesos, el senador demòcrata afroamericà Cory Booker–. Tenim un racisme sistèmic que està erosionant la nostra nació.” El pas del temps els ha donat una sensació d’avenç, però les fites tampoc els han garantit res. Al contrari, han evidenciat que el racisme segueix existint i és vigent, reforçat per un país que va passar del primer president negre a un que va fer campanya amb un missatge racista.
“Traieu els vostres genolls dels nostres colls!”, va cridar el reverend Al Sharpton, un dels principals líders afroamericans del país, en el memorial que es va celebrar dijous per honrar Floyd. El 28 d’agost, hi haurà una nova Marxa a Washington, en el 57è aniversari de la cèlebre proclama “I have a dream” (‘Tinc un somnni’) de Martin Luther King, per protestar per la violència policial racista. Serà la nova pedra de toc per diagnosticar la salut d’un moviment que està fart de reclamar justícia.
LA XIFRES
“No puc respirar”
L’assassinat de l’afroamericà George Floyd a mans d’un policia blanc és un punt d’inflexió. Ha sacsejat bona part de la societat nord-americana i ha desencadenat les protestes més grans als EUA dels últims temps. Unes protestes que canalitzen la ràbia i la frustració de la comunitat afroamericana, que paga els estralls de la Covid-19, així com la dels joves i la necessita d’un canvi.
La nova generació d’activistes
Una de les noves expressions de la lluita contra la violència policial racial és el Black Lives Matter (BLM) (‘La vida dels negres importa’), un moviment descentralitzat i horitzontal, nascut el 2013 després de l’absolució d’un home blanc responsable de la mort a trets d’un adolescent afroamericà. El moviment s’ha convertit en un referent de denúncia i ara s’ha estès a Europa.
El “somni” de Martin Luther King
El reverend i activista d’Atlanta va sacsejar la consciència de milers de persones. “Tinc el somni que els meus quatre fills un dia viuran en una nació en què no seran jutjats pel color de la pell, sinó per la naturalesa del seu caràcter”, va dir, l’agost del 1963, en la Marxa sobre Washington, Martin Luther King, assassinat el 4 d’abril del 1968 a Memphis.
Michael Brown, una mort que ho va canviar tot
La mort Michael Brown a mans d’un policia blanc que va disparar fins a onze cops contra el jove afroamericà desarmat, a Ferguson (Missouri) l’agost del 2014, ho va canviar tot i va desencadenar un diàleg nacional. La majoria de la població afroamericana va sortir al carrer i va expressar la seva ira, que es va estendre per tot el país.
Rosa Parks, la dona que va dir no
Considerada la mare del moviment antiracista i pels drets civils, Rosa Parks (1913-2005) es va negar, el 1955, a cedir el seient d’autobús a un home blanc a Montgomery (Alabama) i va desobeir així la llei que obligava a la separació entre blancs i negres. El seu arrest va desembocar en un boicot a la xarxa d’autobusos que va durar 381 dies.
El Black Power esclata i s’hi sumen els atletes
L’assassinat de Martin Luther King va intensificar el Black Power, un moviment sorgit als seixanta que posava en relleu l’orgull racial dels negres i considerava que les protestes no-violentes no eren suficients. En formaven part els Panteres Negres. La revolta dels atletes en els Jocs Olímpics del 1968 va ser clau per rellançar el moviment.
Reformes policials i més protestes
Per segon cap de setmana consecutiu, es van produir protestes en diferents ciutats dels EUA. Especialment multitudinària va ser la de la capital, Washington, mentre diferents estats han començat a adoptar mesures per reformar les controvertides tècniques que utilitza la policia per immobilitzar un detingut com la que va provocar la mort a l’afroamericà George Floyd. A Minneapolis, on Floyd va morir el 25 de maig després que un policia blanc li hagués esclafat el coll amb el genoll durant nou minuts, l’Ajuntament va acceptar prohibir a la policia de la ciutat l’ús d’aquesta tècnica i va exigir als agents que informin i intervinguin si algú l’usa. El text aprovat, que és temporal i necessita la ratificació d’un jutge per entrar en vigor, ordena també que s’imposin les mesures disciplinàries oportunes.L’estat de Nova York va anunciar que farà el mateix. Al nord de l’estat, a Buffalo, els 57 membres de la unitat antiavalots van renunciar després que dos dels seus companys fossin suspesos per empènyer a terra i malferir un home de 75 anys durant les protestes.
