Arqueologia ‘punk’
Kasba recupera el disc perdut de Pixamandúrries, ‘Dels rics i dels pobres’, i més gravacions del grup, de Juanito Piquete y Los Mataesquiroles i altres formacions
El desembre del 1994, el grup baix-empordanès Pixamandúrries va gravar a Barcelona el que havia de ser el tercer àlbum, Dels rics i dels pobres. El disc, que hauria d’haver sortit amb el segell Tralla Records, no es va arribar a editar al seu moment perquè el grup es va dissoldre al cap de poc. L’últim baixista d’aquesta inquieta i compromesa banda de hardcore punk va ser Joni D, ja en aquell moment destacat activista de l’escena punk barcelonina, que anys després va crear la discogràfica Kasba Music . Ara, amb l’aturada imposada pel confinament, Joni D ha aprofitat per treure a la llum a través del segell Rock de Kasba alguns tresors sonors semioblidats del punk i el hardcore catalans dels anys vuitanta i noranta, com ara Dels rics i dels pobres i dues gravacions més de Pixamandúrries que completen la seva discografia a les plataformes digitals: l’àlbum L’any dels gossos, autoeditat pel grup en casset el 1993, i el single Tierra y libertad, enregistrat el gener del 1994, poques setmanes després de l’alçament zapatista a les muntanyes de Chiapas (Mèxic). D’aquell single, publicat per Tralla, Capità Swing i El Lokal, se’n van vendre milers de còpies i els beneficis es van fer arribar als pobles indígenes en rebel·lia de Chiapas. Fins ara només estava disponible en plataformes com ara Spotify el primer disc del grup, Quina vida!!, editat per Picap el 1990. En aquella època, Pixamandúrries eren uns habituals dels recopilatoris de rock català com ara El tec i la teca i Foteu-li canya, però aviat va quedar clar que la seva era una altra història: el grup de Casavells, a prop de la Bisbal, llançava missatges crítics i contundents, en català però també en esperanto i en yahi, una llengua desapareguda dels indis nord-americans. A més, els Pixamandúrries van ser pioners en la introducció de la gralla en un context punkrocker, que es va anar obrint estilísticament. A més de tocar arreu dels Països Catalans, també van fer una gira per França i Alemanya. Quan van gravar Dels rics i dels pobres , Pixamandúrries eren Pine, guitarra i veu –l’únic membre que quedava de la formació original, procedent de Miok’s–; Kuko, percussió, gralla i veu; Kinty, bateria; Xevi, guitarra, i Joni, baix.
Kasba també ha penjat a les plataformes quatre discos de Juanito Piquete y los Mataesquiroles, grup en el qual també va tocar Joni D: Por amor al trabajo (1989), Cinco noches (1990), Principio de locura (1991) i Entre rejas (1992), gravat en directe a la presó de Can Brians i publicat al seu moment per dos col·lectius de suport als presos. “És el que pitjor sona de tots, però és també un document que queda com a testimoni del nostre activisme”, explica Joni, que també ha recuperat dos discos de Juanito Piquete en solitari –Hijos del vacío i Bajo el foco– i l’únic disc de Datura Bruising Show (D.B.S.), banda en què també van coincidir Piquete i Joni D. “Tenia moltes ganes de recuperar aquests discos, per amistat i per la meva implicació personal, però també per recuperar una part de la nostra història musical”, diu Joni, que també està rescatant antics discos de Manolo Kabezabolo i Habeas Corpus.
BCore, un segell de proximitat
El segell discogràfic barceloní BCore commemora aquests dies el 30è aniversari, sense grans extres, perquè la situació no acompanya, però també perquè encara ressonen les celebracions del 25è aniversari, com assenyala Jordi Llansamà, fundador i màxim responsable d’un dels segells més sòlids de l’escena independent.
BCore ja ha superat en el seu catàleg les 350 referències, a un ritme editorial que s’ha doblat en els últims 15 anys, a pesar de la crisi del sector discogràfic. “Els primers anys, teníem grups més populars com ara Aina i Delorean i, en general, es venien més discos. Ara publiquem més referències, però sovint són petits llançaments que, en alguns casos, coeditem de manera conjunta amb petits segells”, explica Llansamà. Per exemple, Incendis , l’excel·lent últim disc de Llacuna, s’ha editat en vinil gràcies a una coedició entre cinc segells, entre els quals hi ha BCore i Saltamarges.
“La nostra manera de treballar és totalment artesanal, en part perquè el mercat ens ha abocat cap aquí. Els nostres tiratges habituals són de 250 o 300 còpies, de vegades 500, i ara mateix el nostre sostre són les 1.000 còpies de sortida per a llançaments molt especials, com el nou disc de Nueva Vulcano, que sortirà al setembre.” BCore ja només publica en vinil i en format digital.
Tot i que els seus orígens estaven molt vinculats a l’escena hardcore –Jordi havia estat membre de 24 Ideas–, BCore s’ha anat obrint estilísticament i en el seu catàleg conviuen els últims discos de Brighton 64 amb gairebé tota l’obra d’inclassificables com ara Joan Colomo i The New Raemon. Aquests dos últims provenien respectivament de Zeidun i Madee, antics grups de la casa.
A més, BCore ha desenvolupat tota una línia de recuperació del punk i el hardcore catalans dels anys vuitanta i noranta, amb discos de Subterranean Kids, Kangrena, GRB, HHH, L’Odi Social, Shit S.A., Monstruación, Anti-Dogmatikss, E-150 i Xmilk. “Sempre hem estat molt vinculats a la música local, com el comerç de proximitat”, diu Llansamà.
