Merkel en el seu Rubicó

La gravetat d’una crisi es pot mesurar per la intensitat de la resposta. En la que ens ocupa a Europa des del març, la del coronavirus, podríem dir que s’ha aplicat el principi de la proporcionalitat: a una crisi sanitària i econòmica sense precedents, respostes sense precedents. Només cal veure com, per evitar una espiral de fallides empresarials i d’atur desbocat, la Comissió Europea ha aparcat les regles fins ara intocables sobre dèficit i ajudes d’estat perquè els socis puguin endeutar-se i bombejar tant de líquid com calgui per salvar les seves economies.

I no només això. La cancellera Merkel i el president Macron han presentat, aquesta setmana, una proposta conjunta perquè la Comissió demani prestats 500.000 milions d’euros als mercats per transferir-los a les regions i sectors més castigats per la pandèmia. Aquests diners, que es distribuirien a través del pressupost comunitari segons uns criteris que decidiria Brussel·les, complementarien les mesures adoptades ja per cadascun dels estats i l’Eurogrup. El deute de mig bilió seria retornat no pels països beneficiaris de les transferències, sinó pel conjunt de la UE.

La iniciativa francoalemanya haurà de ser debatuda ara amb la resta de socis –Àustria, Holanda i els nòrdics ja han anunciat una proposta alternativa– i la Comissió presentarà, dimecres, el seu propi pla de recuperació.

Però més enllà de quina acabi sent la resposta europea a la crisi, el gest inèdit de Merkel –la “ruptura del tabú de la mutualització del deute”, segons Le Monde– té també una lectura política. La cancellera, que en el tram crepuscular del seu mandat ha guanyat una forta popularitat gràcies a l’habilitat amb què ha gestionat la crisi sanitària, “ha entès que Alemanya, havent-se’n sortit millor del virus que la resta dels grans països europeus, tenia una responsabilitat immensa i havia de demostrar una autèntica solidaritat”, explica Henrik Enderlein, president de la Hertie School of Governance, citat pel diari francès..

“Travessant el Rubicó de l’endeutament compartit, ha pres un risc polític gegantí a Alemanya [...] però s’ha guanyat un lloc entre els líders de postguerra, des d’Adenauer a Brandt, Schmidt i Kohl, que van comprendre que assegurar una Europa dinàmica i estable basada en una economia social de mercat és l’interès nacional suprem d’Alemanya”, afirma Paul Taylor, a Politico. Paraules massa grandiloqüents per Sony Kapoor, que, també a Politico, qualifica el pla francoalemany de “fallit” i nega que suposi cap novetat, cap fita històrica ni, encara menys, cap primer pas –com sostenen els més optimistes– cap a una unió fiscal.