El virus tenia fronteres

Doncs el coronavirus sí que entenia de fronteres, i ahir les va fer aflorar a dins mateix de Catalunya. Una patrulla dels Mossos a l’N-240, al límit entre la regió sanitària del Camp de Tarragona i la de Lleida –és a dir, entre les fases 1 i 0 de la desescalada– n’era a quarts d’onze del matí la prova més evident. A un costat, a Vimbodí, la gent ja es podia reunir en grups de fins a deu persones, agafar el cotxe per visitar amics de la regió o anar a les botigues sense cita prèvia. És clar que, per veure la diferència a simple vista, calia mirar les terrasses. Al bar de la plaça Major, tancada. Al Solé, també, tot i que la Maite ja trasteja al magatzem annex. “L’Ajuntament tot just ens ho va comunicar ahir a la tarda, i ho volem consultar amb la gestoria, hem de netejar… A més, el temps tampoc acompanya, potser demà”, es justifica. Certament, la tempesta de la nit anterior ha passat, però el dia s’ha llevat fred i ventós, i això no convida gens a seure al carrer. Tota una metàfora d’una emergència de què no serà tan fàcil desempallegar-se... “Si hem passat dos mesos a casa, ja no vindrà d’un dia”, conclou.És clar que no pensa el mateix el Jordi, que s’ha instal·lat a l’entrada del bar El Caliu, uns metres més enllà, on ja hi toca el solet. “He vingut expressament perquè ho he sentit al matí a la ràdio”, explica, amb la mascareta abaixada. “Haurien de tenir un forat per fumar!”, s’exclama. “Trobava a faltar els nostres tes”, comenta, divertida, la Sandra, la cambrera, de dins estant. En un dia normal, les deu del matí seria l’hora de més activitat, però avui encara ha passat poca gent. A poc a poc s’animarà. “L’Ajuntament ens ha donat totes les facilitats del món, s’està portant molt bé”, agraeix la Tebas, també des de dins, un comentari que serà comú a tots els pobles visitats. Això sí, no les té totes que tot torni a ser igual. “Els hàbits canvien”, augura. “Jo he vingut per provar, però les ganes de sortir ens les han tret”, puntualitza el Jordi.

Tot just un parell de quilòmetres frontera endins, el parador de carretera de Tarrés està tancat i barrat. D’allà surt un trencall al nucli, que és a pocs metres. “És molt fort que a Vimbodí ja puguin posar terrasses”, lamenta el Pere, que regenta el restaurant bar El Sindicat. “Si d’aquí al límit de terme potser no hi ha ni 500 metres!”, exclama, mentre recorda que al poble, de 98 habitants, no hi ha hagut cap cas. “No entenc que no tinguem les mateixes condicions; l’alcalde ha passat abans i també m’ha dit que no ho troba just”, recalca. I és que el Pere i la Montse, per a més inri, van agafar el local tot just el 10 de març. El van obrir l’11… fins al 13. Fa una setmana han obert una petita part d’agrobotiga ampliada, i en entrar estan fent tractes amb la Judit, que els porta licors de la destil·leria que té –una de les poques que hi ha al país– al poble veí de Fulleda. “Costarà tornar a començar, la gent té doble recança, de sortir i de gastar, perquè no hi ha un duro”, lamenta ella. Fent un tomb pel poble, costa trobar algú. La Dolors estén la roba en uns baixos mentre vigila la filla petita, que juga al carrer. És mestra en un institut a Reus, i com que fa teletreball, es pot quedar amb ella. “Aquí la vida no diferirà gaire quan canviem de fase, només hi ha una botiga al poble”, confirma.La Conca de Barberà té frontera amb les Garrigues, però també amb l’Urgell. Just a tocar de la ratlla hi ha Belltall, sobre la carretera C-14, que és un cas ben curiós, perquè els veïns poden anar indistintament al CAP de Montblanc o al de Tàrrega. Així, a quina regió sanitària pertanyen? El fet que trobem obert l’hostal Feliuet ens respon automàticament la pregunta. “No et pensis, ho vam haver de buscar a l’Ajuntament, que érem a la de Tarragona, perquè no ho teníem clar!”, exposa el Ricard, que es prepara per fer menús si algú para a dinar, tot i que la circulació viària en un i altre sentit només està permesa per a casos de necessitat. De fet, només hi passen camions, alguns dels quals fins i tot el saluden. “L’Ajuntament ens va dir que podem anar a comprar a Tàrrega”, remarca. Tot fent un tallat, explica que ha vingut poca gent fins a aquella hora. “Al matí estàvem a sis o set graus només”, constata. I certament fa un vent fred. És hora de buscar una altra frontera.

La Baixa Segarra constitueix tot el nord de la Conca de Barberà, però identitàriament i geogràficament és una realitat diferent. També sanitàriament, ja que els seus set municipis s’integren a la regió de la Catalunya Central. Per això avui, com mai abans, hi ha una frontera que parteix la comarca en dos. De fet, hi ha un altre control policial a les Piles que també en dona testimoni. A un cantó, el bar de Rocafort de Queralt resta tancat, tot i que podia obrir. I l’única botiga del poble està en obres… “Estem igual que ahir, no hem notat res”, resumeix la Maria del Carme, a qui, això sí, l’emergència ha canviat especialment la vida, perquè treballa en una empresa de la vila veïna de Sarral que fabrica material sanitari. “Tinc 64 anys i per primer cop estic fent torn de nit; sempre hem treballat, però mai tant”, exposa, tot just llevada.

A l’altre cantó de la frontera, a Conesa, passa el contrari: el bar de la plaça volia obrir i no ha pogut. En un petit parc, el David i la Juani pedalen en una mena de bicicleta estàtica. “Aquí s’hi està molt bé, i la gent surt igual a totes hores”, recalquen. Això sí, confessen que són de Torredembarra i no estan empadronats al poble, així que des d’avui hauran de desafiar els límits regionals si volen tornar a casa. “Ara tot just som 50 o 60 persones, la majoria són segones residències, que en general han fet bondat i no han vingut”, indica Rosa Berenguer, l’alcaldessa, a la porta de casa. Francament, li és igual ser a la fase 0 que a la fase 1 o fins i tot a la 2, perquè en el dia a dia del poble “no hi haurà cap diferència”. “Fins fa uns anys, depeníem del Pius Hospital de Valls, i de fet el 90% de la gent encara hi té l’historial mèdic, però quan van fer el nou d’Igualada vam passar a dependre d’allà”, explica el Joan, un treballador municipal. Mentre parlem, s’atansa a poc a poc una guineu que no sap que avui encara no obren les terrasses. “Té gana, ja fa uns dies que apareix”, comenta amb total normalitat la Rosa, que li va a buscar el menjar que sol donar al gat.

La capital de la subcomarca és Santa Coloma de Queralt, on tot i seguir en fase 0 és aquest matí que per primer cop ha recuperat el mercat a la plaça Major. Res, quatre o cinc parades de fruites i verdures. “Ha vingut poca gent, avui tothom recull més aviat”, expliquen els lleidatans de La Parada del Dídac, que de moment han trampejat la crisi gràcies al fet que no s’han parat del tot en altres pobles. En un racó de la plaça, pinten dins del bar La Caixa, que aprofita per fer reformes mentre està tancat. “Teníem ganes d’obrir, però ja ens havíem fet a la idea que encara no podríem si decidia la Generalitat, estant com estem a la regió d’Igualada”, exposa el Jordi, que diu que ara “ja no ve d’un dia”. A l’octubre, que és quan pensava fer vacances, enguany ja no tancarà... El comerciant es recolza en un cartell amb un lema desafiador: “Dona’m la mà.” “És una campanya que vam engegar uns quants botiguers per animar la gent i agafar confiança”, descriu, mentre mostra un vídeo que van penjar a les xarxes. “Trobem a faltar la vida de poble que tant ens agrada”, diu en un moment donat la veu en off, que subratlla: “El confinament ens ha ensenyat com seria Santa Coloma sense comerç: un poble trist i sense vida.” Una gran veritat que val per a totes les viles i barris del país. Allà encara hauran d’esperar uns dies, però, poc més al sud, des d’ahir ja són una mica més alegres i vitals.