La icona pop de Girona
‘La santa de l’èxtasi’, localitzada a l’Onyar, creació d’estudiant de l’artista Jordi Mitjà per a La Sala del Cel, fa emergir la Girona menys preciosista
El Museu d’Història hi veu l’oportunitat per explicar un passat clau d’efervescència cultural
Les aigües de l’Onyar amagaven una santa en èxtasi, celestial i kitsch. Talment una marededéu trobada. Els veïns del pont de les Peixateries Velles de Girona van alertar, fa una setmana, la policia de la troballa, ja que per la cara de martiri i la disposició de les pedres al fons del riu, semblava un cadàver a imatge dels eterns sepultats a les ruïnes de Pompeia, però que en aquest cas hauria estat víctima d’una riuada.
Acabem de viure una petita aventura amb alguns veins del barri vell. Ens han fet arribar, preocupats, la 1a foto ( dins l’Onyar)...😳 Finalment ha resultat ser una bona notícia, 😁 es tracta d’una escultura que , fins i tot, podria ser del SXVIII o anterior! Gràcies a tots! 👏👏 pic.twitter.com/GZ03TXQnBI
— Marta Madrenas 🎗 (@MartaMadrenas) May 3, 2020
“La imatge de la cara dins l’aigua, quan és localitzada, és molt interessant”, assenyala l’artista Jordi Mitjà , l’autor de la peça i que defineix com un “exercici de formació”. Hi afegeix l’interès artístic que li suscita ara la pàtina que al llarg d’aquests gairebé trenta anys s’ha anat adherint a “aquesta còpia dolenta, ennegrida per l’aigua, feta amb material molt ordinari, alumini fos en una foneria de Banyoles” però que lluïa platejat, en la instal·lació que hi havia a la barra de La Sala del Cel a principis dels anys noranta. No estava sola, aquesta imitació de la Santa Teresa de Bernini. “Recordo que eren tres cares, mirant en diferents posicions, enganxades amb filferro, des de la boca, fins als ulls en una columna; era una imatge molt provocadora”, recorda el fotògraf Xavier Montojo , que va ser durant quinze anys director artístic de La Sala del Cel. Actualment viu a Edimburg i l’aparició de la peça, un regal que li va fer Jordi Mitjà, aleshores estudiant de belles arts i vinculat a l’escena cultural emergent, l’ha fet retrocedir en el temps, a una Girona “d’obertura universitària, clau per a la creació, que explota culturalment i intel·lectual; prèvia a la de la postal, bonica, preciosa i delicada d’ara”, assenyala la directora del Museu d’Història de la ciutat, Sílvia Planas, espai que custodia la peça.
A principis dels anys noranta
Sobre la data concreta de la realització de la peça, Jordi Mitjà la situa entre el 1990 i el 1991. Ha localitzat el detonant de la perfomance a La Sala del Cel: el llibre La imagen pornográfica y otras perversiones ópticas (1989) de Romà Gubern, i que Jordi Mitjà té datat del 1991. Són els anys de La Sala del Cel organitzant concerts de Sopa de Cabra, Kitsch, Umpah-pah, que hi va presentar el seu primer disc, Raons de pes, el 18 d’abril del 1991. És l’època dels concerts multitudinaris a les Casernes, de La Sala del Cel derivant cap al techno en directe i de la discoteca Boomerang al Pont Major. Amb 24 anys, Xavier Montojo tenia una companyia d’espectacles “amb una vida de faràndula”. Va residir un temps en un pis al costat del pont de les Peixateries Velles “amb una terrassa oberta i molt transitada socialment”. De fet no era conscient que havia perdut la peça; calcula que pot haver estat en un trasllat cap al 1998.
El detonant de l'exposició/performance a La Sala del Cel. "La imagen pornografica y otras perversiones ópticas" de Román Gubern. Es.Akal, 1989. pic.twitter.com/pMBB61EbgU
— Jordi Mitjà (@JordiMitja) May 6, 2020
D’aquest misteri queda per completar com i qui va tirar la peça al riu i on van anar a parar les altres.
Obrir-se a nous públics
“És molt interessant que sigui un objecte sense cap valor”, assenyala la directora del Museu d’Història Sílvia Planas, tot i reconèixer el desencís de no haver estat una antiguitat medieval. I remarca el simbolisme d’haver estat trobada a l’Onyar, el riu “que viu la ciutat” i “en el punt que uneix la Girona romana i medieval amb la moderna”. Així des del museu hi ha interès a convertir l’anècdota en una oportunitat. Planas indica que la peça pot servir de pauta, a llarg termini, per repensar el discurs museístic, ja que forma part d’una “història de la ciutat igualment vàlida i necessària” i que pot ser “una forma d’obrir les portes del museu a altres públics”. Planas reflexiona sobre els museus com a “espais vius que han de crear i cohesionar una identitat col·lectiva plural que en aquest cas passa per la Sala del Cel”. Per la seva banda, Jordi Mitjà - una exposició que revisa la seva carrera es podia veure fins a mitjans juliol a la Fabra i Coats de Barcelona- està obert a treballar-hi artísticament “si el museu hi està disposat i amb el vistiplau de Xavier Montojo”. Recorda de nou el pòsit que el temps i l’aigua ha marcat en aquesta peça de joventut, una icona pop i pròpia de la transgressió d’una època que vinculava l’èxtasi celestial i el terrenal; el sacrilegi dels símbols religiosos en un temple de la nit.
“Aquest rostre femení i misteriós aporta metàfora i simbolisme als temps difícils que vivim; l’aventura de la seva troballa i del rescat de les aigües posa de manifest com d’important n’és la cultura per a la supervivència de la societat” es llegia a les xarxes del museu. Potser l’escultura aflora del riu, es fa evidència, per confrontar-nos amb la Girona que vivia als marges, underground i intensa i que es va uniformitzar darrere els colors amables de les cases de l’Onyar.
Sigui el que sigui, el cert és que aquest rostre femení i misteriós aporta metàfora i símbolisme als temps difícils que vivim; i que l'aventura de la seva troballa i del rescat de les aigües posa de manifest com d'important n'és la cultura per a la supervivència de la societat.
— Museu d'Història de Girona (@mhistoria_gi) May 5, 2020