‘Rockdelux’, fins sempre

Ha estat un final trist i inesperat, anunciat ahir per les xarxes, coincidint amb la publicació del seu últim número, el 394: Rockdelux , revista musical de referència per a diverses generacions de melòmans a l’Estat espanyol, diu adeu després d’haver celebrat el novembre passat el seu 35è aniversari i sense tenim ànims ni força per arribar al 400, per la “bufetada brutal” que ha estat i és la maleïda pandèmia.

“La crisi generalitzada que viu la premsa impresa des de fa temps ha anat minant un projecte que sempre s’ha mantingut al marge dels grans grups editorials, defensant una llibertat i una línia de treball que s’han anat fent més difícils de mantenir”, s’argumenta a l’editorial de l’últim número de la revista dirigida des del 1987 per Santi Carrillo. Rockdelux va néixer l’1 de novembre del 1984 com a continuació d’un altre projecte editorial, la molt més breu Rock Espezial (1981-1984), que al mateix temps compartia part del seu ADN amb una altra revista clàssica, Vibraciones (1974-1981). Aquesta cadena, ara trencada, cobreix gairebé mig segle de la premsa musical, que sempre ha tingut el seu epicentre a Barcelona, des d’on es continuen editant capçaleres històriques com ara Popular 1 i Ruta 66, eterna competidora de Rockdelux quan encara tenien sentit les competicions al quiosc: o eres del Ruta o del Rockdelux.

Rockdelux o Rock de Lux, com es deia al principi, va néixer amb un nom lleig, diguem-ho clar, que finalment tampoc resumia bé la idiosincràsia no ortodoxament rockera d’una revista lliurepensadora que sempre tenia les antenes ben posades per captar els últims moviments de les músiques urbanes i altres estils: les portades dels dos números previs al de comiat van ser protagonitzades per les flamenques María José Llergo i Soleá Morente.

Durant la seva trajectòria, Rockdelux ha impulsat altres revistes –Factory i Dancedelux– i ha dirigit o assessorat festivals com ara el BAM i el Primavera Sound. També va obrir ponts inèdits entre el pop català i el públic de la resta de l’Estat. Com a mostra, les dues portades dedicades a Manel.

Rockdelux s’acomiada amb un número amb “idees per a temps de confinament” escrites per mig centenar de col·laboradors, als quals no es va informar prèviament que aquest seria l’últim número “per evitar així un excés de sentimentalisme”. Sense melodies altisonants, Rockdelux tanca la porta amb un “fins sempre”.