Com al metro

En el grau de desconfinament de la societat, per ara, l’assistència a espectacles tancats figura l’últim de la llista. En depèn de quines circumstàncies, l’epidemiòleg Oriol Mitjà estableix un termini de fins a dos anys per a una obertura normalitzada d’aquests equipaments culturals. És un plantejament que rebutja d’entrada aquest sector. Perquè els estigmatitza mortalment. Per això, des de fa més d’una setmana, membres d’Actua Cultura 2% (una entitat que aglutina tots els sectors de la cultura per aconseguir que el pressupost de Cultura arribi al 2% el 2027) volen ser, en voluntat de servei, en la taula de crisi per anar desescalant el desconfinament. Entenen que hi ha una lectura poc entesa que pot tocar de mort un sector clau de la cultura en la identificació, socialització i projecció de la comunitat.

Isabel Vidal, portaveu d’Actua Cultura 2% i presidenta d’Adetca (Associació d’Empresaris de Teatres de Catalunya), ha radiografiat la crisi del confinament a les sales de cine, teatre i música (també s’hi han adherit a escala estatal festivals i locals d’oci) del dret i del revés. Planteja dues prioritats i una evidència.

Prioritat 1: considerar que les arts en viu no poden desmarcar-se de la seva condició social, per la seva mateixa naturalesa. Davant d’això, apel·la al fet que els responsables de les sales es comprometin a establir protocols de protecció als actors, treballadors i també a l’entrada del teatre amb els espectadors, “com als aeroports, on ja tenim assumida” una fase de control i on, passat l’escàner de torn, es pot garantir la seguretat. El sector de les arts en viu reclama que no se l’estigmatitzi. Que es demanin les mateixes condicions que als usuaris del metro: “És el meu termòmetre.” El pla actual preveu com a última etapa l’obertura d’esdeveniments de més de 30 persones. Abans de l’estat d’alerta ja es va obligar a tancar els teatres de més de 1.000 localitats i obrir els altres però a un terç de la capacitat. Això, diu Vidal, a part de ser inviable econòmicament, ho és també per definició:a la Xina, els cines i els teatres han obert i han tornat a tancar perquè la gent no se sent segura amb aquesta mesura. Genera desconfiança i el públic pensa que hi anirà més tard.

Evidència 2: cal treballar amb un calendari fiable per poder planificar el retorn i, sobretot, el llarg pas pel desert (que hauria de ser el mínim possible). I, evidentment, per a aquest tancament cal rebre ajudes perquè el sector aguanti. O allargar els ERTO per a les empreses culturals amb el cofinançament estatal. Vidal admet que hi ha una gran desprotecció del sector de la cultura perquè hi ha una part del sector que és autònoma i encara una altra que treballa sense cobertura, fins ara vivia pràcticament el dia a dia. I, sense teatre obert, és impossible sobreviure-hi.

Evidència. El panorama que es dibuixa és molt difícil però, “sense diners, és impossible”. Per això, és vital l’aprovació del pressupost del 2020 de la Generalitat. Que permetrà virar-los per aturar part del cop. Però no és suficient. Els crèdits oberts de l’Estat (ICO) i la Generalitat (ICF) estan col·lapsats de tanta demanda. No hi ha prou recursos ni a Catalunya ni a l’Estat espanyol per fer-hi front. Ara, Europa per fi ha aprovat obrir un fons, però encara falta saber en quines condicions. És una mesura injusta i insolidària que, aquest cop sí, afecta tothom. Però, un cop resolt aquest atzucac polític europeu, cal posar fi a l’estigmatisme portes endins.