Salut
RICARD FERRER
CAP DEL SERVEI DE MEDICINA INTENSIVA DE L’HOSPITAL UNIVERSITARI VALL D’HEBRON
“Si triguem dos dies més a confinar, ens col·lapsem”
“Quan es van prendre mesures hi havia circulació comunitària, així que som un exemple per a altres països del que passa si es va tard”
“Durant mesos no ens traurem la malaltia de sobre”
“Cap dels prototips que es van crear d’urgència ha estat utilitzat amb pacients”
“Això marcarà aquesta generació de metges”
Referent a intensius
Al capdavant del servei de medicina intensiva de l’hospital Vall d’Hebron, el doctor Ferrer dirigeix l’UCI més gran del país i l’Estat. Amb 56 llits i 350 professionals, té una tecnologia intel·ligent que els ajuda a prendre les millors decisions. El coronavirus, però, els ha obligat a triplicar la capacitat i, de vegades, ser molt més intuïtius.
Tot i que la pressió assistencial a les unitats de cures intensives ha anat minvant, encara és ben lluny de la normalitat. Ricard Ferrer en dona fe perquè, a banda de dirigir les de l’hospital Vall d’Hebron, presideix la societat espanyola de metges intensivistes. També lidera el grup d’assessors que ha guiat el Departament de Salut en la gestió de l’atenció als malalts greus en la crisi de la Covid-19.
Entendre Catalunya com a un únic hospital amb moltes UCI sembla que ha estat efectiu per evitar el col·lapse...
Hem vist que hi ha àrees més afectades que d’altres, i nosaltres cada dia tenim una imatge de com està la distribució de malalts crítics al territori i també del material disponible. Així, a mesura que arriba el material sabem com situar-lo al lloc on hi ha més necessitat. Vam centrar-nos en el treball estratègic per preparar el pitjor escenari, fins i tot amb una mega-UCI a fora d’un hospital, però no ha calgut.
Tothom que ha necessitat un respirador l’ha tingut?
Afortunadament, sí. Hem aprofitat tota la reserva de màquines que teníem, de manera que tots els pacients han tingut aparells adequats, si bé als llocs on les UCI han crescut més no tots han tingut els més òptims, perquè s’ha hagut de recórrer a d’altres no tan complets. Són aparells per a transport de pacients o integrats en una torre d’anestèsia que estan pensats per funcionar una estona i no de manera continuada. Afortunadament, cap pacient ha necessitat cap dels prototips creats d’urgència per combatre la pandèmia. Hauria estat catastròfic per als pacients amb més complicacions.
Així, vam estar molt a prop d’arribar al límit?
Sí. En els dies de màxima pressió ingressàvem més de vint pacients diaris a l’UCI. Si el confinament hagués arribat dos dies més tard, la corba hauria pujat i ens hauríem trobat sense màquines per a ells, ens hauríem col·lapsat.
La distribució d’equips de protecció individual (EPI) i fàrmacs també va suposar un problema?
Amb gairebé 180 ingressats a l’UCI de l’hospital, el consum d’EPI, fàrmacs i tubs i filtres dels respiradors era brutal. Cada dia arribava material, però gastàvem quatre cops el que és normal. Algun dia anava al magatzem a veure què havia arribat i patia per si amb allò en tindríem per passar el dia.
Hi ha hagut divergències entre Espanya i Catalunya pel que fa al recompte de morts o les idees de confinament i desconfinament. Vostè, que també és el president de la societat espanyola de metges intensivistes, em pot dir si també hi ha hagut divergències pel que fa a l’atenció mèdica?
No, però el que sí que hauria volgut és que la declaració d’estat d’alarma i la centralització de competències de l’Estat servís per facilitar que l’equipament i els professionals s’haguessin pogut moure dels territoris amb menys pressió als que n’hi havia més. O, com a segona opció, que s’hi desplacessin els malalts en sentit invers. Recuperar unes competències transferides té sentit si és amb aquesta voluntat.
N’aprendrem molt, d’aquesta.
La primera lliçó per aprendre és que el confinament ha de començar abans. A Espanya ja hi havia 250 pacients a les UCI quan es va iniciar el confinament, i nosaltres ja teníem transmissió comunitària. Probablement, per a un altre país això serà un exemple d’un confinament massa tardà. La segona és que tant l’Estat com la Unió Europea haurien de tenir més flexibilitat de transferir equipament i professionals o malalts.
Amb tantes setmanes tractant pacients, quines noves casuístiques han vist?
En alguns casos la ventilació mecànica que necessiten els pacients no és senzilla. Perquè s’oxigenin bé, cal canviar-los de posició panxa amunt i panxa avall periòdicament. Durant la fase crítica s’ha de fer el canvi moltes vegades, i cada moviment requereix cinc professionals. És una càrrega de feina enorme, com també les broncoscòpies que cal fer per l’abundància i l’espessor de les secrecions. A banda, ens hem trobat una dotzena de casos que necessiten que els traiem la sang i l’oxigenem per tornar-la al cos, com vam fer per fer reviure aquella noia morta per hipotèrmia al Pirineu. Encara no hem arribat al pic d’aquests pacients que requereixen ECMO. I ara estem obrint espais per rehabilitar els pacients per la debilitat muscular que presenten quan surten de l’UCI. Independentment de l’edat, en despertar no poden tossir ni moure’s. Potser àrees que hem previst per a intensius hauran de ser per a rehabilitació més endavant.
Amb quin escenari treballen per al futur?
Primer vam tenir una corba amb els malalts de planta, ara els malalts que són a l’UCI estan fent la segona, que encara no està resolta, i ens queden dues o tres setmanes per tornar a una situació més portable. Però tenim la idea que durant mesos no ens traurem la malaltia de sobre. Continuarà activa i el nombre d’ingressos a la UCI no arribarà a zero. Així que haurem de conviure amb àrees específiques de Covid-19 a cada hospital i tenir UCI desdoblades, amb molts llits per a aquesta infecció i molts altres per a la resta de patologies, que cada cop seran més freqüents, i per reprendre l’activitat dels hospitals que ara està aturada.
Quan tot això passi, tindrà una bona batalleta per explicar als nets...
Això ha estat el repte professional més gran de la meva vida i espero que no n’hagi de viure cap altre d’igual. Igual que l’avi m’explicava històries de la guerra, jo explicaré aquesta. És una pandèmia i no una guerra, però les maneres de treballar s’assemblen molt, i també marcarà tota aquesta generació de professionals de la medicina.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.