Canyes fràgils
Control del cos. Els pensadors parlen d’un “règim disciplinari” que, per tal de gestionar la por, ha instaurat la “fiscalització de la vida”
El cost de la biopolítica. Lluny de ser alliberadora, consideren que la crisi sanitària enfortirà el capitalisme i aguditzarà la fractura social
Lluís Calvo admira la capacitat de la infecció per desestabilitzar els valors del sistema
Amb una inquietant unanimitat, quatre pensadors consultats alerten de l’apropiació política del trauma per estrènyer el control sobre la població i, obertament, sobre els cossos. En un món de pura virtualitat arran de l’emergència sanitària, el nostre propi cos, com dirà Joan Fontcuberta, és la primera mercaderia posada en circulació. Les dràstiques mesures de contenció del virus, doncs, més enllà de la seva eficàcia contra el contagi, són una arma de doble tall que pot reforçar la deriva autoritària del neoliberalisme.
Joan Fontcuberta, autor de ‘Revelacions’ (Arcàdia)
“La imatge ens consola de l’absència reemplaçant simbòlicament la realitat. La situació que vivim ara no fa sinó demostrar-ho de forma eloqüent. Suplim la presència física per la presència a la pantalla, suplim el cos per la imatge. Això produeix situacions molt pintoresques. El meu cas predilecte és el del capellà de Robbiano, al nord de Milà. Com que els feligresos no podien acudir a la missa preceptiva del diumenge perquè estaven confinats, va demanar que tothom li fes arribar el seu retrat o un selfie. Això a Deu ja li val. L’escena de l’església buida amb els bancs arrenglerats mostrant les fotografies és impagable.”
Cristina Masanés, autora de ‘Germaine Gargallo’ (Llibres del Segle)
“No sé si el postvíric serà un món pitjor, ni tampoc si aquesta pandèmia ens recorda que la natura encara mana o si ha estat produïda per testar algunes coses. Sigui com sigui, haurà suposat un assaig social global d’algunes mesures de biovigilància ja avançades per Michel Foucault. Ara ja sabem que un règim de la por i un tancament disciplinari massiu s’organitzen en unes setmanes: l’altre com a amenaça i el veí com a delator. Hem descobert el treball infinit: la població pot treballar a casa, amb un temps laboral que es confon amb el temps de la vida i amb costos laborals mínims, i el control dels cossos i els moviments vigilats, amb geolocalitzadors i telèfons blindats per la por a la malaltia. Aquesta és també la fi del miratge d’Europa. Preguntes a fer-nos per saber fins a quin punt estem disposats a trencar aquest règim disciplinari: podem alliberar-nos del mòbil? I de la vida a les grans metròpolis? La propera revolució podria anar per aquí.”
Lluís Calvo, autor de ‘L’infiltrat’ (Arcàdia)
“La Covid-19 s’ha revelat com un agent eficaç de la biopolítica, en situar el centre en la relació entre la política, la ideologia i la vida, sobretot pel que fa al domini dels cossos. Aquest virus no acabarà tot sol amb el capitalisme, sinó que fins i tot pot reforçar el control i la restricció de llibertats, ja iniciats fa temps a través dels dispositius tecnològics. Les situacions traumàtiques difícilment fan millors els éssers humans. El nombre de morts serà esfereïdor, però també hi ha un altre component terrible: el retorn a l’anormalitat capitalista. Ara per ara, l’única potència que pot posar fi a mitjà termini al capitalisme és la natura. El virus, com nosaltres, en forma part, mal que el seu origen pugui ser antròpic. En qualsevol cas, ens dona una lliçó sobre com cal actuar enfront dels poders: l’hem de combatre per una qüestió de supervivència, però també admirar-ne el funcionament infecciós i convertir la seva enginyeria en una arma de resposta global, capaç d’aturar els engranatges actuals.”
Ingrid Guardiola, autora de ‘L’ull i la navalla’ (Arcàdia)
“Amb l’excusa de les ‘mesures preventives’, s’ha instaurat un sistema de vigilància i fiscalització ciutadana, així com una definició molt burocratitzada i regulada de l’ordre públic i, per tant, de l’espai públic i de totes les relacions que hi tenen lloc. Sánchez parlava de ‘disciplina social’, i al cap de poc l’exèrcit campava pels carrers. Si l’11-S va justificar la vigilància global amb el pretext del terrorisme, la pandèmia pot normalitzar la vigilància massiva en estructures públiques-privades que acabin donant més poder, d’una banda, al capitalisme de plataforma (grans empreses tecnològiques) i, en segon lloc, a la ‘política simulacre’. Parlem d’unes institucions irresponsables que representen les elits econòmiques i financeres i que culpabilitzen els ciutadans de qualsevol crisi del model socioeconòmic vigent, a còpia d’empobrir-los i d’augmentar, encara més, la diferència de classes. Fer com si el ritme amb què transferíem dades, imatges, mercaderies, valors borsaris, oci i altres tòxics fos sostenible és fundar el contracte social sobre la base d’un deliri col·lectiu.”