Èpica, fe i passió 2.0
El tradicional cinema de Setmana Santa ha caigut en picat en els canals de televisió tradicionals, però hi ha més oferta que mai gràcies a les plataformes digitals
Hi va haver un temps en què, quan arribava la Setmana Santa, les pel·lícules de temàtica bíblica i religiosa omplien les graelles de programació televisiva i les sales. “El cinema religiós es va convertir en una imposició cultural de l’entorn de la dictadura i, de fet, era obligatòria la programació d’aquest tipus de pel·lícules tant a la televisió com als cinemes”, explicava en aquestes mateixes pàgines Peio Sánchez, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i estudiós de les relacions entre aquesta disciplina i el cinema. Pèplums (films de romans) amb referències a Jesús i els cristians, històries bíbliques i biografies de Jesús formaven el gros del cinema típic de Setmana Santa, amb títols que eren un autèntic clàssic d’aquesta època: Ben-Hur, Quo Vadis, Els deu manaments, La túnica sagrada, Rei de reis, La historia más grande jamás contada, Barrabás, Jesús de Nazaret... També se solien programar altres pel·lícules de temàtica religiosa com Historia de una monja o Las sandalias del pescador.
El costum ha resistit, i encara podem trobar a la programació de TV3 d’aquests dies Quo vadis i Ben-Hur, i a la de TVE, Els deus manaments. El canal Trece, que pertany a la Conferència Episcopal Espanyola, programa 4 dels 16 films destacats a dalt i altres títols religiosos). Però la majoria de televisions aposten per altres continguts cinematogràfics.
Diàspora televisiva
El domini del cinema religiós per Setmana Santa va ser amplificat per una dictadura fortament lligada a l’Església catòlica i pel fet de tenir només un o dos canals de televisió estatals. La creixent laïcització de la societat, la irrupció dels canals privats i la televisió via satèl·lit als anys noranta, i la diàspora que han suposat les plataformes de continguts audiovisuals els darrers anys han diluït completament l’oferta d’aquest tipus de cinema. Ara bé, les plataformes de streaming posen a disposició de l’espectador més pel·lícules que mai, majoritàriament en lloguer i compra. No tant Netflix, HBO i Amazon Prime Video, que aposten sobretot per continguts propis recents, com els portals de lloguer i venda com Google Play i Appel iTunes (8 títols dels destacats a dalt cada un) i Microsoft Store (5 títols).
La irrupció del cinema digital en les tres darreres dècades ha permès abordar històries impensables anys enrere. Semblava que les històries bíbliques se’n podrien beneficiar, especialment quan, el 2014, Ridley Scott va estrenar Exodus: Dioses y reyes, i Darren Aronofsky, Noé. Scott explicava la mateixa història d’Els deu manaments, però amb abundància d’efectes digitals. Russell Crowe encarnava Noè en un film amb el diluvi com mai s’havia vist i baralles de gegants.
Déu contra superherois
Però no va ser així. Exodus i Noè són dos bolets en una dècada en què el cinema èpic ha estat dominada pels superherois i les guerres galàctiques. Deia Peio González que el cinema bíblic “es presenta com a religiós, però sovint van més en la direcció de l’espectacle cinematogràfic que del contingut espiritual profund”. En aquest terreny, el de l’espectacle, Déu ha perdut la batalla contra els superherois.
La resurrecció segons Mel Gibson
Deu anys abans d’Exodus i Noé, un altre sisme cinematogràfic va sacsejar el gènere religiós i el cinema. El 2004, Mel Gibson va estrenar La pasión de Cristo, una recreació de les últimes dotze hores de Crist rodat en arameu, hebreu i llatí. Jim Caviezel hi interpretava Jesús i Monica Bellucci era Maria Magdalena. Mel Gibson va trair la voluntat realista i de fidelitat a la història del projecte en portar la violència a uns extrems mai vistos en el cinema bíblic. Això va ser motiu de polèmica, en el seu moment, com també el seu suposat caràcter antisemita, criticat per alguns sectors. La rebuda per la crítica va ser molt desigual. Malgrat tots aquests factors (i gràcies a la polèmica, potser caldria dir), i malgrat estrenar-se a tot el món en la versió original (l’arameu està en perill de desaparèixer i el llatí és una llengua morta), La pasión de Cristo va tenir un èxit prodigiós, amb 611 milions de dòlars de recaptació a tot el món, que el van arribar a situar entre els films més taquillers de la història.
La pel·lícula no va suposar una revifalla del cinema bíblic, però Mel Gibson, que no ha tornat a tenir tant d’èxit des d’aleshores, en prepara actualment una segona part que es titularà La pasión de Cristo: Resurrección, i s’estrenarà la Setmana Santa de l’any que ve. Jim Caviezel torna a interpretar Jesucrist en una pel·lícula que recrear els tres dies entre la mort a la creu i la resurrecció. S’especula que Ponç Pilat i Herodes hi podrien tenir un paper destacat. No s’ha confirmat, de moment, la presència de Monica Bellucci.