Abans del ‘Diari’

Sortirem de la crisi, em sembla, pensant que, com aquesta, no n’hi ha hagut cap altra, sense recordar la història, ni pensar per un instant en totes les tribulacions que la humanitat ha patit al llarg dels segles. Potser és perquè cada generació rep el grau de calamitat que és capaç de suportar i la nostra és una generació feble, que s’espanta pel fet de trobar-se amb la mort, malgrat la sedació que s’estén arreu i la fa poc dolorosa, i que anomena pobresa energètica la situació habitual de les generacions passades.

Sortirem de la crisi, em temo, havent venut a canvi d’una minsa seguretat un tou de llibertat. De manera absolutament acrítica, hem acceptat que, per evitar el col·lapse sanitari per l’acumulació de contagis, era raonable una restricció absurda del dret a circular, impulsada pels científics i apamada pel govern amb el vistiplau del Congrés dels Diputats. Absurda perquè es considera més perillosa una runner solitària que un visitador compulsiu de supermercats; comprensible perquè no som capaços d’autoregular-nos de manera que la sortida solitària no esdevingui acampada en companyia. Tant és així que tot plegat ha generat una mena de guàrdia complementària en cada barri i en cada poble, amb antics coneguts convertits en denunciants anònims de qualsevol petita infracció dels procediments, encara que sigui clar que en si mateixa genera zero risc de contagi per a ningú. Potser és enveja?

Sortirem de la crisi, espero, havent entès que la principal fortalesa és saber conviure amb els propis dimonis, i que si dins nostre hi trobem poca cosa, res de fora ho podrà completar. I que si constatem això i les nostres prioritats vitals s’alteren, bona part de l’economia que hem conegut s’haurà de transformar. Ara per ara, tanmateix, sols hem comprovat que els mitjans de comunicació han esdevingut una mena de galeria constant de trivialitats domèstiques, per satisfer el voyeurisme compulsiu que abans s’abocava en els realities; de fet, respecte a alguns programes, res ha canviat gaire.

Sortirem de la crisi, desitjo, amb un esperit de superació que ho faci tot més fàcil. Recuperant el criteri del que cal criticar i del que és superflu, destriant bé els herois, que no són els que han treballat quan tocava, ni els que han aportat diners tenint-ne molts, sinó les persones que, cridades pel sentit de la solidaritat, han arriscat la vida (i fins i tot l’han perduda) per pròpia i desinteressada voluntat, tots els anònims i gegantins Fermins del món...

Sortirem de la crisi. No és una opció. La natura, però, ha gaudit durant el nostre temps de silenci. No tot ha estat un greuge, ni tot serà millor al món a partir de la nostra recuperació. Sols per a nosaltres som el centre del món, però si Greta guanya la partida, és que ella i la resta ens hem fet l’harakiri.

I vindran els voltors, com en totes les èpoques de represa. I fins tot passarà que seran aquests vencedors aparents els que escriuran la història d’aquests dies incerts de la nostra època acomodada i tova. Fins i tot faran llibres, amb títols com Diari de la quarantena, d’una originalitat a joc amb el nostre temps remake. I començarem a oblidar-ho tot. Com sempre.