Dolors Bramon
Professora emèrita de la UB
Sense desqualificacions
No estic d’acord amb les crítiques i desqualificacions que sento d’una i d’altra banda, sobretot del públic en general
Com ens en sortirem?
D’entrada, dic que no ho sé. També hi afegeixo que no m’hi escalfo el cap perquè no se m’acut com resoldre els problemes que tenim i els que encara vindran. Dic això tot afirmant que soc persona optimista i que me n’he sortit de més d’una, però... això és com un tsunami global i jo no hi entenc.
El que sí que puc fer és comentar algunes accions i reaccions que s’estan produint en aquesta crisi que ens ha tocat de viure. Pel que fa al camp sanitari, he anat veient com diverses administracions se les tenen i no sempre de bones maneres. A Catalunya, un grup de 70 experts, amb figures tan rellevants en epidemiologia com els doctors Clotet, Mitjà i altres tant o més ben preparats en salut pública, dissabte passat va publicar un comunicat donant indicacions i consells, proposant solucions noves i –també– dissentint de les directrius d’altres especialistes i de les que està establint el comandament únic que ha muntat el Gobierno de España, segons llenguatge emprat des de fa poc per alguns consellers de la Generalitat.
Les discrepàncies entre uns i altres criden l’atenció i, fins i tot, són objecte de crítica mútua. A mi em sembla normal que un grup de científics que treballen determinat tema i que arriben a determinades conclusions defensin el seu criteri perquè estan convençuts que és l’encertat. No estic d’acord amb les crítiques i desqualificacions que sento d’una i d’altra banda i, sobretot, amb les del públic en general. Crec que la diversitat d’opinió és normal i que en tota branca d’investigació existeixen uns canals de valoració científica que funcionen o que haurien de funcionar. I dic això si, com està succeint, les divergències deriven del fet que treballs seriosos poden arribar a diferents pronòstics i resultats.
Això no obstant, de vegades hi ha discussions públiques que no tenen cap raó de ser. En dono un parell d’exemples: jo mateixa, en la meva vessant d’historiadora, també he vist com es munten polèmiques al voltant de determinades interpretacions sobre esdeveniments del nostre passat. En el meu camp concret, hi ha qui diu (i té la impudícia d’escriure-ho!) que la península Ibèrica no va sofrir cap invasió per part de musulmans a principis del segle VII, sinó que els hispànics tot solets varen arribar a la creença en un Déu únic, utilitzant només les seves pròpies llums: es tracta de la filosofia –alguns ho recordareu!– d’allò d’“España es una unidad de destino en lo universal” o “El español es portador de valores eternos”, ideologia que ja està traient el morro al Congrés dels Diputats!
Una altra polèmica més mediàtica, perillosa i finançada amb diners públics, és la que propaga el denominat Institut de Nova Història, tot proposant una dràstica revisió del nostre passat i argumentant que la censura espanyolista l’ha anat manipulant. Que el descobridor d’Amèrica era català ja fa temps que té els seus fans, però ara segueixen pontificant sense metodologia historiogràfica sobre la catalanitat de personatges tan biografiats i estudiats com Marco Polo, Cervantes (escriptor que identifiquen amb Shakespeare, és a dir, que també hauria escrit en català!), Leonardo da Vinci o els autors de La Celestina i el Lazarillo. Això no és fer història sinó un fals catalanisme mal entès!
I tornant al coronavirus, només tinc una alegria: la de saber que, al marge de tancar-me a casa, jo no he de decidir res!