El millor antídot: un pla d’emergència social

No és només una crisi sanitària, és també una crisi social. En majúscules. La Covid-19 ha dibuixat un escenari socialment estremidor, pel que passa ara i pel que succeirà un cop superada la fase d’emergència perquè, malgrat que la pandèmia afecta tota la ciutadania, on està incidint amb més duresa és en les persones en situació de vulnerabilitat.

Ara. El coronavirus és devastador perquè està empitjorant la fragilitat econòmica de moltes persones incapaces de cobrir les necessitats més bàsiques (infants inclosos), que s’han quedat sense feina, que han de passar el confinament en infrahabitatges o que no tenen ni tan sols una llar. Queda per veure els efectes de les mesures socials que estan aplicant el govern i l’executiu central.

Si el sistema de salut està tan tensat que el col·lapse és una amenaça constant, el d’atenció social està a punt d’entrar-hi. El material de protecció arriba amb comptagotes a les entitats socials que continuen oferint serveis essencials (atenció domiciliària, residencial, repartiment d’aliments o atenció a infants i joves sota el sistema de protecció). N’hi ha que estan al límit perquè, després de tants dies sense EPI, han perdut professionals pel camí. Les entitats socials necessiten aquest material amb urgència per protegir els i les treballadores i sobretot per no posar en risc les persones ateses i seguir evitant, així, el contagi. També és indispensable fer els tests de detecció a professionals, persones voluntàries i usuàries –algunes d’aquestes últimes ja han rebutjat l’atenció per por a ser encomanades–. El tercer sector social està suportant una pressió molt alta, però fem un servei públic i continuem aquí, esmerçant esforços per reinventar-nos en un moment complex.

Futur. Per mirar-lo, hem de fixar-nos en l’última fotografia: a Catalunya tenim un 20% de pobresa. Crònica, estructural i intermitent perquè el treball és de mala qualitat i perquè l’habitatge s’ha convertit en una mercaderia negoci. Quan encara no s’havia aconseguit superar l’impacte de la crisi de 2008, ara n’haurem d’afrontar una altra que arrossegarà més persones cap a l’exclusió i que tot fa pensar que serà més crua.

Sortirem d’aquesta crisi social si no repetim els mateixos errors que en l’última. El primer que s’ha de fer, immediatament i sense excuses, és avançar-nos i això significa començar a treballar en el millor antídot: un pla d’emergència social a Catalunya. El que vindrà, que serà greu, requereix no improvisar i no posar-hi pedaços. El govern ha de liderar, immediatament, una resposta proactiva. Pot comptar amb nosaltres, però posem-nos-hi ja. Les receptes del 2008 no serveixen. Aprofitem el nou cicle per aplicar-hi canvis profunds perquè aquesta crisi global ha tornat a posar en evidència la necessitat d’un canvi de model econòmic, productiu i social. Enfortim l’estat del benestar i la provisió de serveis públics; garantim un sistema de drets socials i de protecció social sòlid i eficient; la fiscalitat justa com a motor de canvi; capgirem les polítiques socials tradicionals, sent valentes i innovadores, i posem les persones al centre. No podem deixar ningú enrere. Un altre cop no.