Imma Tubella
Sociòloga i catedràtica de comunicació
La borsa o la vida
Soc optimista si penso que el futur és a les nostres mans, però si penso que el controla l’Estat, el meu pessimisme és total
Ens en sortirem, però no ho farem del tot si no hem après res. Aquests dies ha corregut per les xarxes una pintada signada amb la A d’anarquisme que diu: “No podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema.”
La Covid-19 hauria de ser un despertador, un toc d’atenció sobre com hem actuat tant a escala global com local i en tots els sectors de la nostra vida aquests darrers trenta anys. Hem viscut dins la voràgine d’un model econòmic salvatge i desbocat incapaç de veure i planificar a llarg termini pressionat pel compliment dels objectius anuals, bo per a la butxaca dels que cobren primes però suïcida a tots els nivells. Hem tingut moltes esperances en una Unió Europea que s’ha mostrat inútil en totes les situacions d’emergència dels últims trenta anys, incapaç de coordinar els seus estats i de proposar solucions conjuntes als grans reptes que té.
Pel que fa al govern espanyol, lentitud, confusió, caos, ineficiència, improvisació, negligència, errors, oblits, comandes inacceptables (ens ofereixen gangues i resulta que no ho són, diu la ministra d’Afers Estrangers), subvencions inexplicables (15 milions d’euros a TV que el 2019 van guanyar quasi 350 milions), no congela quotes d’autònoms ni ajorna l’IRPF, demana diners als ciutadans i els nega la renda bàsica, ho centralitza tot, es gasta 4,5 milions en una campanya-oda a la unitat, mostra una obstinació criminal a no deixar confinar Catalunya ni confinar la resta de l’Estat i ho fa 5.500 morts després dient que és una idea innovadora.
Tota crisi comporta les seves conseqüències. Aquesta les portarà negatives com la quasi certa involució de les llibertats i els drets fonamentals més enllà del que les mesures d’emergència requereixen (la geolocalització, sense anar més lluny, té dues cares), i conseqüències que poden ser positives si les sabem aprofitar, com ara la solidaritat de base, el suport mutu, la priorització d’un sistema sanitari robust (per fer-ho necessitem tots els nostres diners aquí), un sistema educatiu adaptat a les necessitats del segle XXI, canvis radicals al sector turístic, canvis radicals a les estratègies empresarials, més respecte pel medi ambient, consum local, canvis radicals en la nostra manera de relacionar-nos amb el nostre entorn i amb nosaltres mateixos, canvis en la gestió del temps ara que hem après a parar i a estar sols, i que coneixem la importància d’una abraçada.
Soc optimista si penso que el nostre futur és a les nostres mans, però si penso que el controla l’Estat, el meu pessimisme és total. Entre Corea del Sud, que ha posat la crisi en mans de científics, i Espanya, que l’ha posada en mans de militars, tinc clara la meva opció. Nosaltres també tenim un toc d’alerta pendent. Aquesta crisi ens mostra la gran feblesa de l’autonomia i tard o d’hora haurem de decidir si estem a favor de la vida; és a dir, tancar el país, fer tests massius, protegir l’economia de les famílies i de les empreses, implantar la renda bàsica garantida per a tothom o si continuem a redós d’un estat que entre la borsa o la vida, de moment, ha escollit la borsa i la defensa de la unitat al preu que sigui. No cal pensar si desobeirem o no, o si sortirem al balcó i proclamarem la independència. El vot és una gran eina, només necessitem líders forts i valents que siguin capaços de defensar els nostres interessos i coherència per no equivocar-nos. D’aquesta crisi en podem sortir molt enfortits o anar cap al suïcidi col·lectiu com a país i com a espècie. És a les nostres mans.