Jordi Feu i Gelis
Sociòleg, pedagog i director de la càtedra de renovació pedagògica de la UdG
Un senyal d’avís per a la universitat
Tinc necessitat de valorar fins a l’enyor les classes presencials, perquè en molts aspectes són insubstituïbles
La universitat, com qualsevol altre àmbit de la societat, ha patit una enorme sotragada arran de la crisi que estem vivint. Així i tot, soc dels que m’ho miro des d’una perspectiva relativament positiva perquè, a pesar de tot, s’ha posat damunt de la taula tot un seguit de qüestions que estic segur que no oblidarem i amb tota probabilitat haurem de debatre i afrontar.
Permeteu-me que comenci pel final. A la pregunta com en sortirà la universitat quan tot aquest malson s’acabi jo crec que en sortirem amb una gran ressaca –com gairebé arreu– però a la vegada enfortits per tot allò que a marxes forçades hem hagut d’improvisar, assajar i adaptar.
Tinc la sort de pertànyer a una universitat (la de Girona) i a una facultat (la d’Educació i Psicologia) que des que les coses anaven mal dades ha posat a disposició del professorat i de l’alumnat diversos recursos telemàtics per adaptar l’educació presencial a l’educació virtual. A banda d’això, aquesta universitat i facultat han endegat una política de comunicació clara i transparent anticipant-se a la complicació de l’escenari que ens hem anat trobant. Això, que ho faci una institució pública, invalida la concepció –malauradament tan estesa– que el sector públic en general i les universitats finançades amb fons públics en particular són organitzacions enquistades i amb poca capacitat adaptativa. La universitat on jo treballo us ben asseguro que en aquesta crisi ha demostrat tenir, en molts aspectes, perspectiva de futur i capacitat per donar instruments –fonamentalment tecnològics– per no aturar el ritme de les classes i assegurar-ne la qualitat, adaptant els propòsits inicialment establerts fixats en una situació de normalitat.
Bé és veritat que aquest procés de transformació ens l’hem de mirar amb la cautela d’una perspectiva crítica: s’ha hagut de fer en molt poc temps (un cap de setmana i escaig), sense tenir en compte la situació personal del professorat (si a casa hi ha infants o adolescents, si s’ha de tenir cura d’avis o gent desvalguda, etc.) i obviant el nombre d’assignatures a impartir o el nombre d’alumnes que cal atendre. També haig de dir que veig difícil fer-ho d’una altra manera però fent-ho així bé és veritat que ha generat un estrès considerable entre el professorat i un cert desconcert de l’alumnat ja que, en més d’una ocasió, s’han vist imbuïts per una allau de correus, de treballs, de videoconferències... difícils de gestionar.
I si bé els recursos tecnològics que estem utilitzant penso que ens han servit per no aturar la marxa del curs i per avesar-nos obligatòriament a aquests recursos, considero també, almenys en el meu cas, que m’han convidat a fer un parell de reflexions: la primera, la necessitat de valorar fins a l’enyor les classes presencials, perquè en molts aspectes són insubstituïbles, i, en segon lloc, ser enormement caut per no dir desconfiat amb les veus que pregonen la virtualització (total o majoritària) del fet educatiu, emparant-se en un discurs innovador que no té altre propòsit latent que fer una educació de masses més barata i deshumanitzada.