L’Amèrica Llatina es revolta contra la pèrdua de drets

L’Amèrica Llatina ha viscut, els darrers mesos, una explosió de revoltes i protestes al carrer que havien revifat les darreres setmanes fins que van quedar interrompudes per la pandèmia de la Covid-19.

La coincidència en el temps de conflictes com ara els de Bolívia, Xile, l’Equador, Colòmbia, Veneçuela i tants d’altres han donat l’aparença, per a bona part del món, d’una Amèrica Llatina configurada com un bloc en què els països s’encomanaven els uns als altres la seva inestabilitat. Però la realitat és més complexa.

La Casa Amèrica Catalunya i l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) s’ha proposat posar una mica de llum en aquest fenomen i per això han organitzat el cicle Pulsions de Llatinoamèrica: Erosió democràtica i explosió de revoltes socials, una sèrie de col·loquis que ofereixen una panoràmica de la situació a la regió i que s’han ajornat pel coronavirus.

En la primera sessió, duta a terme abans de l’epidèmia i titulada L’erosió democràtica i l’explosió de les revoltes socials, els dos ponents van remarcar les diferències que hi ha en la situació de cada país. “No hi ha un patró comú en les revoltes d’aquests països”, va assegurar Carlos Malamud, investigador principal del Reial Institut Elcano i catedràtic d’història d’Amèrica en la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED). Malamud va posar com a exemple el repartiment força equilibrat de governs de dreta i d’esquerra a la regió, que contradiu la creença que la regió ha fet un gir cap al conservadorisme els darrers anys després d’un cicle d’executius progressistes.

El malestar de bona part de la població no ve, doncs, d’una “reacció contra el neoliberalisme”, sinó que és transversal entre ciutadans de tot l’espectre polític, que veuen amenaçats els seus drets i les seves conquestes socials. Tot i que cada país és un món, sí que hi ha un denominador comú en el brot d’indignació ciutadana a l’Amèrica Llatina: la fi de la bonança econòmica que va permetre a molts governs “finançar polítiques públiques, donar subsidis i dur a terme pràctiques clientelars”.

Quan l’aixeta es va tancar, els mateixos governs que havien estat premiats a les urnes, van ser castigats fossin del color que fossin, explica Malamud.

La crisi econòmica va arribar en un moment en què, per primer cop en molts països, començava a formar-se una classe mitjana, que ara veu perillar l’estatus acabat d’estrenar. “Les classes mitjanes són molt vulnerables. N’hi ha prou que algú es posi malalt o que hagin de portar el fill a la universitat per tornar a ser pobres”, diu Erika M. Rodríguez Pinzón, doctora per la Universitat Autònoma de Madrid i sociòloga per la Universitat Nacional de Colòmbia. Aquestes capes de població, sovint amb els universitaris al capdavant, no estan disposades a tornar a la vida de les generacions precedents i han sortit al carrer. Compten amb una eina clau, les xarxes socials, i el convenciment que tenen dret a participar en la construcció de la societat conjuntament amb un sistema polític cada cop més desacreditat, però a què ja gairebé ningú vol contraposar una dictadura.

La prova és que, en casos com ara els de les protestes de l’Argentina, el Perú i Bolívia, la proximitat de les eleccions va reduir la conflictivitat, remarca Malamud. “La gent qüestiona la democràcia, però continuen preferint-la”, hi afegeix Rodríguez.

La regió mira de superar l’enèsima crisi econòmica amb unes estructures econòmiques i institucionals fràgils, que ara han rebut un altre cop amb la pandèmia del coronavirus. De moment, l’Amèrica Llatina és una de les regions del món menys afectades, però el temps corre en contra.