Tornar a dins nostre

“Estem en plena crisi sanitària pel contagi del coronavirus. Talment com el cavall de Troia de l’Eneida de Virgili, se’ns ha infiltrat enmig dels nostres murs de benestar i de les nostres fortaleses aparentment infranquejables. Aquest any, la natura ens obliga a fer una mena de Quaresma forçada per a tots i, a més, amb la incertesa de no saber quan arribarà veritablement la joia pasqual”, diu l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que, en la seva carta dominical, Davant l’emergència sanitària, fa seves les reflexions de la psicòloga italiana Francesca Morelli, que diu: “’L’univers té la seva forma de retornar l’equilibri a les coses segons les seves pròpies lleis quan aquestes estan alterades. En un moment en què el canvi climàtic està arribant a nivells preocupants, en una època fonamentada en la productivitat i en el consum, se’ns obliga al bloqueig, a la parada necessària, a romandre quiets. En un moment en què certes polítiques i ideologies discriminatòries pretenen fer-nos retornar a un passat vergonyós, apareix un virus que ens fa experimentar que, en un obrir i tancar d’ulls, podem convertir-nos nosaltres mateixos en discriminats (...). En una època en què l’educació dels fills s’ha relegat a altres figures i institucions, se’ns obliga (...) al retorn a ser família. En una època en què el pensament individual ha esdevingut la norma, se’ns diu que l’única manera de sortir de l’atzucac és fer pinya, fer ressorgir en nosaltres el sentiment d’ajut al proïsme, de pertànyer a un col·lectiu, d’esdevenir corresponsables els uns dels altres”. “Fa la impressió –diu l’arquebisbe Planellas– que la humanitat estigui en deute amb l’univers i les seves lleis, i que aquesta pandèmia ens ho vingui a dir, encara que a un preu ben alt.

Són molts els que des de les diferents religions i espiritualitats demanen a la gent que reflexioni al voltant de la necessitat de replegar-nos i apostar pel que veritablement és important. “Temps de reclusió o de recés?, de fer o de ser?”, reflexiona Marta Matarín, de Brahma Kumaris. I es pregunta: “Vull omplir el dia de coses per continuar sentint que soc útil? Cert que aquest temps el podem aprofitar per fer allò que teníem ganes de fer i no trobàvem mai el moment: llegir un llibre, veure una pel·lícula, etc. I també podem aprofitar aquest temps per parar, per reposar de la vida agitada, per preguntar-nos si el que estic fent és el que m’agradaria continuar fent.” En tot cas ens recorda que estem en un “temps de reflexió, de silenci, de meditació”, que estem en una aturada “necessària”, que hauríem d’aprofitar per “tenir cura de nosaltres mateixos i ser més conscients d’allò que no es compra amb diners”.

L’islamòleg expert en sufisme i músic Halil Bárcena ens remet a Mawlânâ Rûmî: “Assistim a un instant excepcional, en un àmbit mundial, viscut amb incertesa i por. A cada porta, però, la seva clau. El confinament forçat en què estem pot ser una gran oportunitat d’anar cap a dins nostre. El savi sufí del segle XIII Rûmî deia que l’ésser humà té dins seu un metge interior capaç de guarir-lo del mal de la precipitació i la manca de visió. Tanmateix, cal que ens aturem per poder descobrir-lo. Dit d’una altra manera: dins nostre rau un instint de vida capaç de superar qualsevol adversitat.”

I des de l’associació de dones budistes Sakyadhita, que té molta força i representació a Catalunya, ens alerten –amb paraules de la mestra budista Jetsunma Tenzin Palmo, fundadora del convent Dongyu Gatsal Ling d’Himachal Pradesh, a l’Índia– que “la por i la paranoia s’estan propagant més de pressa que el virus. I són més contagioses”. Sakyadhita aposta pel que és contrari a la por: l’amor. Aposten per la meditació que “genera amor i irradia llum des dels nostres cors a tots els éssers”.