Un monestir ben real

Pocs llocs són tan agradables de visitar com el Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. Encomana pau, bellesa i harmonia. Aquests dies de confinament forçat hem de renunciar a aquest plaer, entre tants d’altres. Físicament sí, però virtualment és del tot accessible. Més i tot, per paradoxal que sembli. Els nostres peus no poden traspassar els espais privats de la petita comunitat de monges clarisses que encara habiten el cenobi (en estricta clausura, elles saben més bé que ningú què significa no tenir cap contacte amb l’exterior). Però amb les pantalles hi podem entrar.

L’equip que gestiona aquesta joia patrimonial, dirigit per Anna Castellano, poc es podia pensar a finals de l’any passat que la web immersiva i interactiva que va activar llavors, després d’anys de recerca, tindria tanta raó de ser en els durs moments que estem vivint. Però el cas és que Rere els murs del monestir. 700 anys d’una història en femení (https://monestirpedralbes.barcelona/rereelsmurs), el nom d’aquest projecte digital, la té tota per a tothom qui vulgui conèixer més a fons, sense moure’s de casa, el cenobi barceloní fundat el 1326. Els cenobis, des del més primigeni fins a l’actual.

Cenobis virtuals, sí, i reals també. “Hem fet un esforç per anar al detall i per fer unes reconstruccions verídiques amb tecnologia tridimensional”, explica Castellano, que reivindica les fonts que s’han treballat per traçar l’evolució del monument, tant la històrica com l’arquitectònica. Les fonts autèntiques: les originals. És a dir, el valuós arxiu de documents que custodien aquestes pedres setcentenàries.

El Monestir de Pedralbes és sinònim de poder. De poder femení. En tenia, i molt, la seva fundadora, la reina Elisenda de Montcada, filla d’una de les grans famílies nobiliàries catalanes. Última dona de Jaume II, gran i malalt, va concebre el cenobi com la seva cambra pròpia un cop enviudés. “Va ser alhora una idea compartida amb altres dones del llinatge matern, els Pinós. Entre totes van teixir una xarxa per donar-se suport”, sosté Castellano.

Elisenda de Montcada ho va controlar tot durant els 37 anys que va viure al monestir, en un palau adossat que es va fer construir i que va manar que es destruís a la seva mort. Ella decidia qui podia viure dins del monestir, inclòs el servei, i què necessitaven materialment les monges. També va escollir la primera abadessa, la seva neboda Francesca ça Portella, que és qui va encarregar la decoració de la capella de Sant Miquel al pintor Ferrer Bassa, obra cabdal de la pintura gòtica catalana.

La reina va morir el 1364, però es va ben preocupar de segellar el seu vincle etern amb Pedralbes. S’hi va fer enterrar, dins d’un sepulcre sense parangó en la cultura funerària de l’època. I va llegar la propietat del monestir i tots els seus béns a la comunitat amb l’única condició que resessin sempre més per ella. Rere els murs la vida va continuar fent el seu curs amb l’estabilitat que li proporcionava estar sota protecció reial i del Consell de Cent barceloní. Una tranquil·litat que es va començar a tòrcer durant el regnat de Ferran el Catòlic, entestat ell en destronar les Montcada (Violant, una altra dona que no es va deixar trepitjar fàcilment) dels òrgans de poder per castellanitzar-los. I finalment es va sortir amb la seva, amb el nomenament de la seva filla Maria d’Aragó com a abadessa.

El conjunt monàstic va estrenar el segle XVII amb penúries econòmiques, i el XVIII amb la garrotada del Decret de Nova Planta, que va trencar el fort lligam que havia tingut sempre amb el país i particularment amb la ciutat. La relació es va restablir als anys setanta del segle passat, amb la cessió d’una part de les seves dependències a l’Ajuntament, que el 1983 les va obrir museïtzades. Un museu que tampoc era ben bé nou, sinó hereu del que havia concebut a principi de segle sor Eulàlia Anzizu, una més de les dones amb sensibilitat cultural que van fer de Pedralbes un monestir amb tan caràcter.

Aquest intens perfum històric acompanya el passeig virtual per les estances del monestir. El claustre, un dels més grans de l’Europa medieval. El dormidor, on s’aplegaven els llits de totes les religioses, abadessa inclosa. El menjador, dins del qual l’únic que ressonaven eren fragments de la Bíblia o d’altres textos sagrats. La infermeria, on les malaltes tenien certs privilegis (dieta especial i la no obligació de guardar silenci permanent). El parlador, l’únic lloc on rebien visites externes, això sí, amb la supervisió d’una germana més gran i separades per una reixa coberta amb una cortina. I també els espais tancats als visitants, com la sala de l’Àngel, de l’època fundacional, o la torre de Sant Rafael, un mirador amb vista a Collserola. A més, es poden apreciar més bé elements allunyats de l’ull, com els vitralls de l’església.

La web proposa encara una altra manera de conèixer el cenobi: jugant amb un videojoc que recrea els seus interiors medievals amb els mobles, els llibres i el menjar que acompanyaven la vida quotidiana de les religioses. Físicament estarem lluny del monestir durant un bon temps; emocionalment, si fem ús d’aquests recursos digitals, mai ens hi sentirem tan a prop.