Cinema

Lluís Miñarro

Director i productor de cinema

“La intuïció no falla mai”

Hi ha un públic arreu del món que salva l’esforç de fer cinema que no apel·la al negoci

El periple constant de Lluís Miñarro (Barcelona, 1949) pels festivals de cinema del món –n’acumula més de 800– ha quedat interromput per la crisi del coronavirus: tres esdeveniments que l’havien convidat, a Tànger, Sofia i Faro (al sud de Portugal), s’han cancel·lat. Just abans de l’aturada forçosa, ens va parlar sobre els 30 anys d’activitat de la seva productora, Eddie Saeta, amb la qual ha dirigit quatre pel·lícules i n’ha produït quaranta. La Palma d’Or de Canes per Uncle Boonmee i distincions a Berlín, Karlovy Vary, Rotterdam i Gijón, entre molts altres festivals, reconeixen la trajectòria d’un cineasta incansable i coherent en la defensa d’un cinema personal, d’autor, allunyat dels cànons del cinema comercial i acadèmic.

Què ha après en aquests 30 anys?
He desenvolupat molt la paciència. M’he habituat a treballar amb els altres, amb maneres molt diferents de treballar creativament, i això és en part el que té de fascinant aquesta trajectòria de 30 anys, que m’ha passat volant. He après molt i sobretot he guanyat confiança en mi mateix per atrevir-me a dirigir, gràcies a haver treballat amb gent com Manoel de Oliveira. M’ha donat empenta per voler comunicar, per no estar sempre al servei del que comuniquen els altres. No m’agrada estar permanentment en primera fila, no he desenvolupat aquesta arrogància que cal per, segons com, estar en el món del cinema.
S’aprèn més dels errors?
D’alguna manera, sí. He après amb qui no treballar. Al principi em costava, no sabia dir que no. He mantingut una coherència durant tot aquest temps, i espero mantenir-la fins al final, però a vegades m’he equivocat i he procurat no fer-ho mai més. És dolorós, però se n’aprèn. També s’aprèn molt de la intuïció. Sembla un contrasentit, però la intuïció no falla mai. De vegades m’he ficat en embolics i la intuïció ja em deia que no m’hi fiqués. Té un gran valor, sobretot en el terreny creatiu, per decidir amb qui has d’estar i amb qui no.
Dona perspectiva, haver viatjat tant i haver estat convidat a més de 800 festivals?
Totalment. Del cinema que es fa al món i dels diferents països i cultures, i a més quan vas a un festival visites un museu, vas a l’òpera... I tot això ja forma part de la meva manera de ser, de la meva experiència vital. La meva darrera pel·lícula, Love me not, per a molta gent és precipitada i té excessius continguts, la veuen fragmentària, però què hi ha més fragmentari que Roma de Fellini? I al seu moment es veia normal. Avui dia tot és més ortodox i lineal. En això hem involucionat. Love me not és fruit de tot això: de veure l’òpera Salomé de Strauss a Londres, de veure imatges dantesques de la presó d’Abu Ghraib... Viatjar tant m’ha servit per enriquir-me, per valorar molt més altres disciplines com la pintura, l’arquitectura, la literatura, la música...
Això és compatible amb el fet que les seves creacions parteixin d’una cultura i una tradició pròpies...
Sí, tots hem estat formatats. La religió hi ha tingut molta importància, però també l’ambient, la llum... No és el mateix un país nòrdic, que està mig any a les fosques. Tot ens construeix, però hi ha una cosa que és certa: quan hi ha veritat, s’entén a tot arreu. Hi ha un públic arreu del món educat en una certa mirada que salva l’esforç de fer cinema que no apel·la a fer negoci. Un cinema que saps que dura més en el temps, i té un circuit en els festivals, cineclubs, filmoteques i museus, on és ben acceptat. Allà aprecien molt la teva feina, però quan la distribució la posa a l’altura de les pel·lícules més comercials és quan cau el castell, perquè les persones van a allò segur, com quan van al supermercat, que compren una marca que ja coneixen. Van a veure Tarantino, Woody Allen, Almodóvar... El que saben que no els defraudarà la inversió que han fet. Costa cada vegada més visibilitzar el que faig en el circuit tradicional. I també hi ha falta de cura dels distribuïdors i exhibidors amb la teva pel·lícula. Hi ha més pel·lícules de les que ningú pot veure.
Es va afegir a la protesta per exigir el 2% dels pressupostos públics per a la cultura?
Sí, hi vaig anar. Calen més inversions i en tot tipus de cinema. Si ho compares amb Itàlia, França, Anglaterra, Alemanya..., és ridícul el que s’inverteix aquí en cultura, estem a un nivell de país subdesenvolupat. Al conjunt de l’Estat espanyol, el nivell cultural està molt lluny d’altres països de la Unió Europea, fins i tot de Portugal. Allà es fan 22 pel·lícules l’any, i aquí 140, però qualitativament les 22 tenen molt més interès que la mitjana d’aquí.
Aquí s’aposta per fer massa pel·lícules?
Sí, i també s’aposta per cicles políticament correctes. Ara toca fer cinema dirigit per realitzadores. Si volgués especular, hauria de presentar un projecte dirigit per una jove realitzadora sortida de l’Escac. Tindria més possibilitats de fer una pel·lícula així que plantejada d’una altra manera. Però això no ho vull fer, vull fer el cinema que tinc responsabilitat per fer, en el moment que sigui. Pots especular amb el que et diu el sistema que has de fer en cada moment. Això és un intrusisme ideològic, en certa manera, encara que obeeixi a certes polítiques i s’hagin de defensar certs temes. Hi ha comissions que han de triar i hi ha un enfocament de triar allò que és políticament correcte.
Hi ha algun motiu per no haver produït més de dues pel·lícules d’un mateix cineasta? Ho ha fet amb directors com Manoel de Oliveira i Albert Serra, però a la majoria només els ha dirigit una vegada.
Ho he fet per deixar volar la gent i permetre’m a mi treballar amb tants altres directors. Si no, estaria sempre amb els mateixos. M’interessa aquesta diversitat de mirades, de maneres de fer. La diversitat és el que importa. El planeta és diversitat. A mi el que no m’interessa és ser un productor delegat d’una televisió, com són de fet la majoria de productors. Agafen els diners que els dona la televisió i orquestren un producte que va al cinema i a la televisió, a Telecinco, Antena 3... Això, creativament, no representa res. Executes alguna cosa, però no hi aportes res. M’interessa treballar amb directors amb els quals puguis aportar idees i fer coses diferents, des d’una altra perspectiva, de tu a tu.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.