Clotilde Cerdà o Esmeralda Cervantes

V ictor Hugo li va suggerir el nom artístic, Esmeralda, i la reina espanyola Isabel II hi va afegir el cognom, Cervantes. Amb aquests padrins ja es pot imaginar que Clotilde Cerdà-Esmeralda Cervantes no era una noia qualsevol. Va néixer el 1862 i era la quarta nena del matrimoni format per la pintora Clotilde Bosch i l’urbanista i creador de l’Eixample Ildefons Cerdà. Però Clotilde no tindria el mateix lloc que les seves germanes en la nissaga dels Cerdà, perquè quan la nena tenia tres anys la mare va confessar al marit que en realitat no era filla seva.

LA TROBADORA CATALANA

Després de la revelació, Ildefons Cerdà la va deixar fora del seu testament, però, malgrat tot, Clotilde sí que va heretar-ne, igual que de la seva mare, l’interès per l’art, la cultura i el progrés social. I, a més, va resultar que era una arpista excepcional. Va tenir els millors mestres: als dotze anys, ja tocava en l’orquestra de Richard Strauss a Viena i als catorze, la van nomenar professora honorària en el conservatori del Liceu. Cerdà, que es descrivia a si mateixa com la “trobadora catalana”, va trobar l’èxit arreu del món quan encara era una adolescent: va viatjar per tot Europa, i després va anar més enllà, del Japó a l’Amèrica del Sud, passant pels Estats Units, on va tocar davant del president, i per Constantinoble, on va fer classes d’arpa a l’harem del sultà Abdul Hamid Khan II. La burgesia i la noblesa l’adoraven i li van permetre, durant anys, viure una vida de popularitat i abundància. Però, quan va créixer, aquell món de conte de fades va desaparèixer.

UNA ARTISTA COMPROMESA

La raó no era només la difícil transició de nena prodigi a concertista adulta. També hi va tenir un paper molt important el fet que Clotilde es va anar comprometent amb més i més causes que resultaven incòmodes per a les classes més altes. Si bé havien contribuït gustoses als concerts benèfics per a la gent desafavorida o víctima de catàstrofes, li van girar l’esquena quan la noia va començar a treballar per l’educació de les dones. I va resultar que aquella nena bufona s’havia fet maçona i era progressista, i va gosar fundar a Barcelona una Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la Dona el 1885. Va ser la gota que va fer vessar el got: allò “va desencadenar totes les males passions sobre mi”, tal com va explicar amargament a Víctor Balaguer, i la va haver de tancar dos anys després.