La doctora Concepció Aleixandre Ballester

E l 1875, la revista professional El Siglo Médico afirmava que “per lleis fisiològiques, la dona metge és un ésser dubtós, hermafrodita o sense sexe i, en tot cas, un monstre”. Només catorze anys després d’aquest article, ja hi havia cinc llicenciades en medicina (tres per la Universitat de Barcelona i dues per la de València) i, cal dir-ho?, totes tenien un físic de dona perfectament estàndard. Això sí: amb una determinació i una valentia potser més altes que la mitjana de l’època.

TREBALLADORA INCANSABLE

Una d’aquestes pioneres va ser la valenciana Concepció Aleixandre. Després d’acabar la carrera amb notes excel·lents, es va traslladar fins a Madrid, on es va doctorar com a especialista en ginecologia. No va tenir problemes per trobar feina en un hospital, però no estava feta per limitar-se a un horari preestablert de visites concertades. Volia contribuir a l’educació higiènica i sanitària de les dones: volia millorar-ne el sistema de vida, especialment de les més pobres, volia canviar coses. El nom de la doctora Aleixandre va començar a sonar molt aviat. Al seu consultori privat acudien pacients de tota mena atretes per la seva fama de persona propera, i només feia pagar a les qui s’ho podien permetre. Així mateix, es va donar a conèixer als cercles professionals, com ara la Societat Ginecològica Espanyola i l’Institut Mèdic Valencià. Va fer xerrades divulgatives, va escriure articles i va participar en congressos internacionals. Fins i tot va patentar un petit dispositiu per a dones que patien prolapse d’úter. Estava a l’última dels progressos científics (va viatjar arreu d’Europa per conèixer les darreres novetats) i no era rar trobar el seu nom en un anunci de premsa recomanant algun medicament.

LLUITA FEMINISTA

Si l’activitat científica era intensa, també ho va ser el seu activisme feminista en diverses entitats, com ara la Unió de Dones d’Espanya —sufragista, interclassista, aconfessional, propera al socialisme—, de què va ser la presidenta el 1920. La doctora va morir a València amb noranta anys. El dret de vot l’havia segrestat temporalment la dictadura franquista, però les seves lluites professionals i socials estaven condemnades a triomfar.