La màgia no desapareix
Pixar porta les criatures del món de fantasia a l’actualitat a ‘Onward’, una història original protagonitzada per dos elfs adolescents que volen fer tornar el seu pare
Una història ben arrelada en emocions reals on els creadors aboquen la seva imaginació desbordant. Probablement això es pot dir de moltes pel·lícules de Pixar, i és especialment cert a Onward, que avui s’estrena als cinemes, també en versió doblada al català. La història d’Ian i Barley Lightfoot, dos germans elfs de 19 i 16 anys que van perdre el seu pare, té molt a veure amb la història personal del seu director i guionista, Dan Scanlon, un dels cineastes del planter de Pixar, conegut per haver dirigit el llargmetratge Monsters University (2013).
“La història està inspirada en la relació amb el meu germà i la connexió amb el nostre pare, que va morir quan jo tenia un any”, explica Dan Scanlon a les notes de producció de la pel·lícula. “Ell sempre ha estat un misteri per a nosaltres. Un membre de la família ens va enviar un enregistrament seu en què només deia dues paraules: hola i adeu. Però per al meu germà i per a mi, allò va ser una cosa veritablement màgica.”
Aquest va ser el punt de partida d’Onward, una història sobre la pèrdua: “Tots hem perdut algú, i tenir l’oportunitat de passar un dia amb ell seria meravellós. Però si volíem explicar aquesta història, sabíem que havíem d’enquadrar-la en un món en el qual aquesta oportunitat fos possible.”
Mitologia i suburbis
I aquest món que han ideat és el resultat de la confluència de la màgia i les criatures mitològiques (elfs, fades, unicorns, centaures, mantícores, ciclops...) amb els joves d’un suburbi d’alguna ciutat americana, amb joves que van a l’institut, bandes, música i altres expressions de la cultura urbana. Ian és un elf que va perdre el pare abans de néixer, un adolescent insegur, sense amics, intimidat pel caràcter impetuós del seu germà gran, Barley, una bala perduda, i de la seva mare enèrgica i alegre. Pel seu aniversari, rep un estrany paquet amb un bastó de mag i les instruccions per tornar a la vida el seu pare durant un dia. Per aconseguir-ho, Ian i Barley fan un viatge ple d’aventures i trobades inesperades, en què descobriran moltes coses del món, de la màgia que encara persisteix i d’ells mateixos. “Espero que quedi màgia en nosaltres”, els va escriure el pare, i aquest és un dels temes plantejats al film de Pixar, en perfecte sintonia amb l’esperit d’un estudi que sempre ha apostat per la màgia de l’animació, del cinema, per fer viure emocions.
Significativament, el protagonista es queda sense mòbil de bon començament i ell i el seu germà viuen unes aventures reals, a ritme accelerant (l’objectiu és un públic infantil i adolescent, menys transversal que als grans títols de Pixar), amb diàlegs ràpids, música alta i referències als jocs de rol (Barley és un freaky aficionat a jugar-hi). La influència visual i argumental d’El senyor dels anells és evident, començant pel bastó de mag que els ajuda a superar obstacles. També es nota la influència d’Indiana Jones, però Onward, que es pot traduir com Endavant, és essencialment un món original, que barreja uns preciosos fons realistes amb personatges de disseny més infantil i caricaturesc: el producte sembla menys preocupat per agradar també al públic adult que meravelles recents de Pixar com Del revés i Coco. Suavitza un tema recurrent a l’animació com és la mort, la pèrdua d’un ésser estimat, amb un embolcall dolç i bell.