Isabel Roser, la dona que va ser jesuïta

Una de les coses que més li agradaven a Isabel era sortir de casa per refugiar-se, durant llargues estones, a l’església de Sants Just i Pastor, al centre de la ciutat de Barcelona. Un dia del 1523 va veure, assegut a les grades de l’altar, un home vestit amb roba de sac que no havia vist mai abans. Va quedar commoguda per la seva presència i va decidir convidar-lo a dinar a casa. Allà, entaulat en aquella casa rica de Barcelona, aquell pelegrí basc va explicar a ella i al seu marit que venia de Manresa i estava a punt d’embarcar-se cap a Terra Santa. Es deia Íñigo de Loyola.

LA SERVIDORA AFECTUOSA

Aquell dia, la dama va conèixer el seu mestre espiritual, i ell, la persona que l’ajudaria a fer realitat el projecte de la seva vida. Isabel no va ser la primera senyora que es va quedar fascinada per Ignacio —com es va fer dir més tard—. Ja a Manresa havia congregat un grup de dames que, després de sentir el seu discurs espiritual, havien decidit ajudar-lo. Però la barcelonina va anar més enllà. Durant molts anys li va sufragar els estudis i van mantenir una correspondència constant. Ella se’n sentia deixebla i col·laboradora, i ell escrivia cartes a Can Moixó en què li agraïa el suport i li deia “mare”. Després de moltes dificultats, el 1540 va néixer la Companyia de Jesús. Només un any després, Isabel va quedar vídua. I tot se li va fer clar: havia de fer un pas més en el compromís amb Ignacio i el seu camí espiritual. S’havia de fer jesuïta. Però va descobrir amb un immens dolor que el que semblava del tot lògic per a ella, no ho era en absolut per al mestre.

UN LLAST PER ALS JESUÏTES

Els jesuïtes necessitaven moure’s amunt i avall, i com que les dones, segons ells, no ho podien fer, eren un llast. Però Isabel no va parar fins que va aconseguir que el papa Pau III l’obligués a acceptar-ho. El dia de Nadal del 1543, Isabel i dues companyes van fer els vots, i després van començar la seva vida de jesuïtes treballant en un convent que acollia prostitutes. Nou mesos després, Ignasi de Loiola va aconseguir que el papa revoqués la decisió. Dolguda, es va querellar contra el seu amic, però finalment va acceptar fer-se monja en una altra congregació. Poc abans de morir com a clarissa a Barcelona, va escriure la seva última carta a Ignasi, en què li demanava que la beneís, i va signar com “la més afectuosa i indigna servidora”.