Societat
LAURA MARTÍNEZ PORTELL
PRESIDENTA DE L’INSTITUT CATALÀ DE LES DONES
“Hem fet el pas més gran, el de prendre consciència”
“Des dels principis dels temps, a les dones ens van ensenyar a callar, però hem alçat la veu per dir que no tolerem més desigualtats i admetre obertament que totes hem patit discriminacions”
Laura Martínez Portell presideix l’Institut Català de les Dones, l’organisme que dissenya, coordina i avalua les polítiques per a l’equitat que impulsa el govern.
La Federació Catalana de Pàdel acaba de rectificar però la seva intenció, fins fa tres setmanes, era celebrar un torneig que premiés l’equip masculí guanyador amb 900 euros i el femení amb 650. Hem normalitzat la discriminació cap a les dones?
Fa tants anys que vivim en una cultura patriarcal que apreciem les diferències i ni ens adonem que existeixen. Però hi són, i per això és importantíssima la feina que fan tots els moviments feministes i també la que es fa des de les institucions per visibilitzar aquestes discriminacions.
En casos així, la llei ens empara prou?
La llei existeix però a vegades no es coneix, o no hi ha gaires ganes d’explicar-la o d’aplicar-la, i d’altres vegades les empreses i entitats busquen excuses per vorejar-la. La llei d’igualtat preveu aquests casos, el problema és que no té el procediment sancionador desplegat.
És un problema important, perquè si es deixa a la bona voluntat de les empreses i entitats no avancem, o no prou.
S’ha d’acabar sancionant, és clar, però complim millor aquella normativa que ens creiem. Si establim mecanismes positius perquè les empreses es creguin que és millor tenir talent femení que no tenir-ne i perquè vulguin posar a la pràctica la llei per convenciment propi, anirem molt més lluny.
Però, per exemple, per llei cal que les grans empreses tinguin plans d’igualtat, i massa cops són poc eficaços perquè no es controla si es compleixen ni si realment funcionen. Què falla?
Sempre es pot fer més, però aquesta normativa ha estat esglaonada i ara ja és obligatòria per a les empreses de 150 a 250 treballadors, i per a les de 100 a 150 ho serà l’any que ve. Era un canvi cultural, i això no es fa d’avui per demà, hem de fer feina de mentalització i donar possibilitats a les empreses perquè facin el canvi.
Però anem molt tard.
És clar que anem tard, i també molt lents. Amb la bretxa salarial, la millora és tan petita que trigaríem 40 anys a arribar a la igualtat. No es pot anar a aquest ritme, hem de posar-hi més eines.
Què permetrà, tenir per fi nous pressupostos?
Podrem fer moltes més polítiques sobretot en relació amb la violència sobre la dona, que no baixa. Volem oferir més serveis, perquè hem vist que com més campanyes fem de visibilització, mentalització i difusió dels recursos que tenim, més demanda n’hi ha. Cada cop identifiquem més i millor tots els tipus de violència (la física però també la psicològica, sexual o econòmica) i també abans, de manera que podem fer prevenció.
Catalunya ja disposa d’un Índex d’Igualtat de Gènere que mira com estem en relació amb la resta de la UE. Per a què servirà?
És important poder-nos comparar amb Europa i mirar si avancem en relació amb la resta països i amb nosaltres mateixos. Així veiem si estan funcionant o no els mecanismes que posem per reduir les desigualtats.
On estem pitjor és en l’àmbit del poder?
Sí. En el sector públic hem millorat gràcies a la llei de paritat, però en el privat l’escletxa entre directius i directives és molt gran. Les dones estem millor formades però no ocupem els espais de presa de decisió.
Això demostra que fins que no s’aposta per mesures coercitives no s’avança?
Aquí hi ha un tema relacionat, que és qui assumeix la responsabilitat de les cures i l’organització familiar. Mentre continuï sent la dona, tindrem problemes. Hem de promocionar també que els homes, de portes endins, se’n facin responsables. Ara només el 9% dels homes es demanen una excedència per tenir cura d’un fill. És un peix que es mossega la cua, perquè quan la família renuncia a una part de sou va al salari més baix, i això fa que la dona perdi oportunitats laborals i tingui una jubilació més baixa.
Des de fa dos anys, el 8-M és multitudinari. Què ha suposat aquest punt d’inflexió?
Crec que hem fet el pas més gran, el de prendre consciència col·lectiva de l’existència de les desigualtats i violències. No les volem tolerar més, volem la igualtat ara, i per això sortim al carrer, la reivindiquem i ho fem sense complexos. I admetem obertament que totes hem patit discriminacions i agressions sexistes i no passa res, la vergonya no l’hem de tenir nosaltres, sinó qui les ha comès. Des dels principis dels temps, a les dones ens van ensenyar a callar, és important que alcem la veu.
Però ha tingut un impacte real?
La societat empeny la política però a
l carrer hi ha pressa i l’administració és lenta.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.