Margarida, l’última reina del Casal de Barcelona

El 17 de setembre del 1409 se celebra un casament a la capella de Bellesguard, a Sant Gervasi de Cassoles. El nuvi és Martí l’Humà, rei de la Corona catalanoaragonesa; la núvia, Margarida de Prades, és una noble jove, intel·ligent i de bellesa resplendent, i l’oficiant és el mateix papa Benet XIII. Però la cerimònia és senzilla, sense pompa. I sense alegria.

DE CORTESANA A REINA

La núvia havia entrat a la cort de joveneta, quan Maria de Luna, primera esposa de Martí l’Humà, la va acollir com a dama de companyia. Era una manera d’ajudar la seva família, que estava en una posició econòmica difícil després de la mort del pare de Margarida, el comte de Prades.

A la cort, la noia va rebre educació i va ser una assistent fidel de la reina: fins i tot la va ajudar a vestir-se el dia de la coronació. Poc podia pensar que temps després ella ocuparia el lloc de la seva protectora. El destí de Margarida va canviar amb la mort de Martí el Jove, l’hereu de la Corona. Aquest fet inesperat va provocar un gran dolor al rei, encara afectat per la mort de Maria de Luna feia només tres anys.

A tot aquest drama familiar s’hi afegia un greu problema polític: sense fills mascles, la corona quedava sense hereus clars. Calia que el rei es tornés a casar de seguida per intentar tenir un fill. Martí va escollir Margarida entre les candidates. D’ella, el cavaller Pere Tomic va dir que era “una de les més belles senyores que hom sabés en lo món”. Però això interessava poc al rei, que se sentia vell, malalt i encara enamorat de la seva esposa. La va escollir simplement perquè la coneixia des que era petita, i va creure que no li portaria maldecaps.

UN AMOR SECRET

El casament va durar només vuit mesos i, malgrat els esforços, l’embaràs va ser impossible. Margarida de Prades va enviudar amb vint-i-un anys. Tenia tota una vida al davant, però no va ser de color rosa: poc després va trobar l’amor, però no podia fer pública la seva unió si no volia perdre l’estatus —i sobretot les rendes— de reina vídua. S’hi va casar en secret, i en secret va tenir un fill, de qui no es va fer càrrec. Però no va servir de res: els enganys es van descobrir, i va acabar els seus dies als quaranta-un anys, vídua de nou, sola i sense recursos, al monestir de Bonrepòs.