‘Guerra judicial’ a l’eurocambra

L’independentisme català obre la mirada a la resta del món per trobar explicacions a la reacció de l’Estat espanyol al referèndum de l’1 d’octubre. En un acte a l’eurocambra, les defenses dels líders secessionistes van compartir experiències amb les d’exdirigents sud-americans d’esquerres que també han patit presó i exili. Les seves lluites són distintes, però tots es veuen víctimes d’un statu quo que, incapaç d’adaptar-se o donar respostes a les demandes del poble, s’amaga darrere els tribunals.

“Ja no calen cops d’estat quan pots retorçar la llei i aconseguir el mateix. És un atemptat directe a l’estat de dret per transformar-lo en un estat de dretes”, va alertar ahir l’advocat Gonzalo Boye. Com ell, els advocats Andreu van den Eynde, Christophe Marchand i Valeska Teixeira van intercanviar les seves impressions sobre “la guerra judicial” que viuen els expresidents Carles Puigdemont, Rafael Correa, Lula da Silva i el vicepresident Oriol Junqueras. Aquest grup de lletrats al capdavant d’alguns dels casos més mediàtics i polèmics dels darrers anys considera que els seus clients són al centre de la diana judicial per “motius polítics” i no pas per haver comès cap crim amb la idea de “generar por” i “modificar l’actuació” de dissidents o minories polítiques. “No és una situació penal, és política”, va defensar l’advocat de Correa, Christophe Marchand. Els advocats dels expresidents del Brasil i l’Equador creuen que els càrrecs de corrupció contra ells tenen com a únic objectiu la persecució política. “No es lluita contra la corrupció quan no es fa dins d’un estat de dret”, va assegurar Teixeira. Les defenses dels líders independentistes catalans veuen trets comuns d’aquests casos amb els seus, com ara “la detenció arbitrària, la reinterpretació de la llei, la manca d’un judici just i les penes desproporcionades”.

“Força, coratge i creativitat.” Aquesta és la recepta de Marchand, que també representa el líder de Junts per Catalunya. Una estratègia que per ell depèn primer de marxar a l’exili i llavors utilitzar també els tribunals, però d’un altre país, per contrarestar l’embat. Marchand va posar d’exemple la demanda civil contra el jutge instructor de l’1-O, Pablo Llarena, a Bèlgica. Pels casos catalans d’exili i presó, l’independentisme sovint veu en Estrasburg la solució a aquesta “guerra judicial” confiant que l’àrbitre d’última instància xiuli a favor seu. Però ahir l’advocat basc Julen Arzuaga, des de la pròpia experiència, va recordar que el Tribunal Europeu de Drets Humans “no sempre ha donat la raó”. Arzuaga va recomanar precaució als catalans: millor evitar el “triomfalisme” per alguns casos guanyats a Europa. Van den Eynde va reconèixer que no sap “cap a on s’encamina la justícia europea”. “Això sí, Espanya no està anant pel camí dels drets humans”, va defensar.