“Berlusconi inaugura el blanqueig del feixisme”

Sí. Hi té molt a veure Berlusconi. Bona part de la societat italiana havia assumit durant dècades, almenys formalment, que ser demòcrata era ser antifeixista. La Constitució i els discursos institucionals anaven en aquesta direcció. Berlusconi ho va trastocar tot: va ser la primera figura pública i amb poder que va blanquejar el feixisme a gran escala i va patentar el famós argument “Mussolini va fer coses bones”. Fins a l’arribada del magnat el 1994, estava mal vist dir això en públic. La dreta italiana es va fer seu el discurs berlusconià, que considera que hi ha un “feixisme bo”: l’anterior a les lleis racials del 1938 que van acabar deportant milers de jueus, gitanos i altres minories als camps d’extermini nazis. També se sol minimitzar el paper de Mussolini en les deportacions, com si hagués estat entabanat per Hitler: és completament fals.

Hi pot haver una definició més perillosa que pretendre ser un partit sense ideologia? Pot servir de coartada per a qualsevol tipus de política, i llavors no s’accepten reclamacions. Han estat els còmplices perfectes de Salvini. Quan van governar junts, van ser la seva marca blanca.

El llibre, més que de Salvini, parla de què feien, o no feien, els altres actors polítics mentre Salvini anava creixent. I el rol del centreesquerra va ser ben galdós. L’únic grup de pes que no era aliat de Salvini era el Partit Demòcrata, i estava en mans de Renzi, que, concentrat en les seves ambicions personals, el va fer miques i el va portar a mínims històrics. Renzi, que s’emmirallava en el francès Macron i en Albert Rivera, de Ciutadans, capitanejava l’única oposició a Salvini. Al govern, va pactar les reformes amb Berlusconi i va aplicar una reforma laboral que competia amb la de Rajoy. A Renzi li encanta passejar-se amb la flor i nata de la classe dirigent italiana. Ho va posar molt fàcil a la dreta i a l’extrema dreta populistes per presentar el centreesquerra com una elit allunyada de la classe treballadora. Salvini ho va saber aprofitar i es va construir un personatge pretesament “del poble”, proper i fins i tot barroer, que parla dels desocupats, de les mestresses de casa, dels precaris… Les seves propostes econòmiques no els afavoririen gens, però ell fa campanya per guanyar-se el seu vot.

És un govern de conveniència molt fràgil, i és difícil que aguanti, però a cap dels dos membres li convé anar a eleccions, perquè les guanyaria, i de molt, Salvini amb la coalició de dretes. Una possibilitat equilibrista podria ser fer un altre canvi de govern sense necessitat d’anar a eleccions, tal com va passar l’estiu passat, quan el M5E va substituir Salvini pel PD per tal d’evitar les urnes.

Per informar bé, cal dir les coses pel seu nom, i no s’ha fet. Els principals mitjans italians –públics i privats, progressistes i conservadors– anomenen la coalició entre Berlusconi, la formació hereva del partit feixista Germans d’Itàlia i la xenòfoba Lliga “coalició de centredreta”. A Itàlia, els mitjans progressistes defineixen la francesa Marine Le Pen com d’extrema dreta, però al seu aliat italià, Salvini, no. Com a l’Estat espanyol, els mitjans italians han fet d’altaveu a l’extrema dreta donant cobertura a tots els exabruptes de Salvini, omplint els platós de personatges que es declaren obertament feixistes, etc. A més, han comprat la seva agenda: els temes i debats a les televisions han anat a remolc del que decidia l’extrema dreta.

En l’últim capítol dic que el nom que cal recordar no és Salvini –si cau, en sortirà un altre–, sinó Liliana Segre, testimoni contra la barbàrie. La indiferència és la condició necessària per al feixisme. La democràcia no es perd de sobte, sinó lentament, cada cop que permetem que es retallin llibertats i es vulnerin drets. Romandre indiferents davant les injustícies és posar una catifa vermella a l’arribada del totalitarisme.