Merkel manté aïllats els ultres
El cap del govern de Turíngia, que va ser elegit amb els vots de l’AfD i la CDU, renuncia a formar govern
La cancellera renya el seu propi partit per haver facilitat una elecció “imperdonable”
“Un mal dia per a la democràcia“ i una actuació “imperdonable” que cal “revertir“ com més aviat millor: amb aquestes paraules, des de Sud-àfrica, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va fer molt més que condemnar l’elecció d’un aliat natural, el liberal Thomas Kemmerich, amb els vots de la ultradreta. També va renyar la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el seu partit, per haver incomplert al land de Turíngia la norma màxima de no formar majories gràcies a la dreta radical d’Alternativa per Alemanya (AfD).
Vint-i-quatre hores i 25 minuts va durar Kemmerich com a primer ministre d’un govern inexistent –encara no s’havia format ni se sabia amb qui pretenia fer-ho–. El líder regional del Partit Liberal (FDP) va anunciar ahir mateix la dissolució de la cambra regional de Turíngia, la qual cosa comporta la seva dimissió. La seva elecció, dimecres, amb els vots d’AfD i la CDU, havia precipitat un terrabastall. A les protestes al carrer davant de les seus tant dels conservadors com dels liberals a Berlín van sumar-s’hi els pronunciaments de noms de pes dins d’aquestes dues formacions històriques.
Amb els ultres no s’hi juga és la consigna comuna a Alemanya entre els partits establerts. Kemmerich va voler fer-ho, malgrat que és la formació més petita de la cambra regional d’aquest estat federat de l’est alemany, on l’Esquerra és el partit dominant, seguit de l’AfD i de la CDU en tercer lloc.
L’argument de Kemmerich era que votar-lo a ell implicava imposar-se a la candidatura de Bodo Ramelow, l’esquerrà que des de fa quatre anys governava un tripartit amb verds i socialdemòcrates. Ramelow continua sent el més votat, però el seu tripartit va quedar en minoria en les eleccions passades.
Cop a la gran coalició
La CDU tenia un dilema. El mandat de la direcció nacional era el de no col·laborar, ni amb l’abstenció, a deixar de nou el poder a l’Esquerra. El remei Kemmerich va ser pitjor que la malaltia. I l’escàndol polític, un nou cop a la groko –gran coalició– de Merkel entre conservadors i socialdemòcrates.
El vot de Turíngia va “contra els valors dels meus i del meu partit”, deia ahir Merkel. La cancellera no va esperar ni al torn de preguntes per pronunciar-se. Havia marxat el dia abans cap a la seva gira africana. Les primeres paraules des de Sud-àfrica van ser clares, gairebé en to de declaració de govern davant una emergència política nacional.
La seva successora al capdavant de la CDU, Annegret Kramp-Karrenbauer, ja havia marcat les distàncies, però sense un to tan contundent. Molt més dur havia estat el bavarès Markus Söder, líder de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), que va retreure a la seva agermanada CDU el suport als ultres. La CSU bavaresa és tradicionalment més dretana i conservadora que el partit de Merkel. El seu retret era una bufetada a l’actual líder de la CDU més feridora que tots els atacs procedents dels socialdemòcrates, verds o esquerrans.
Kemmerich va cedir l’endemà, mentre dins del seu partit liberal hi havia una esbatussada general en totes direccions. Els liberals són a la cambra de Turíngia amb un 5% pelat –el percentatge mínim per tenir escons–. La situació d’aquest partit a tot l’est del país és precària. L’FDP, anomenat el partit “dels sous alts” pels seus vincles amb el món industrial, va ser durant dècades el soci menor dels governs federals, fossin conservadors o socialdemòcrates. Aquesta condició es va acabar el 1998, quan el socialdemòcrata Gerhard Schröder va arribar a la cancelleria aliat amb els Verds. Merkel ha governat tres dels seus quatre mandats en gran coalició. Només va poder recuperar els liberals com a soci en la segona legislatura, després de la qual van quedar per sota del 5% i fora del Bundestag (Parlament federal).
Ara estaven més o menys sanejats, i de nou al Bundestag. També havien guanyat posicions a l’est del país. La relliscada de Turíngia els pot sortir cara a escala federal, on fins ara se’ls considerava un partit potser oportunista, de vegades intrigant, però respectuós amb les regles del joc democràtic.
LES FRASES
La foto de la vergonya
El 27 de gener, aniversari de l’alliberament del camp nazi d’Auschwitz, el president alemany, el socialdemòcrata Frank Walter Steinmeier, lamentava avergonyit que no tots els seus compatriotes semblen haver après les lliçons de la història. Dimecres, una fotografia del liberal Thomas Kemmerich, acabat de ser elegit primer ministre de Turíngia i donant la mà a Björn Höcke, el líder ultradretà local, recordava a les xarxes socials i en algunes portades la d’un president del Reich, el conservador Paul von Hindenburg, felicitant Adolf Hitler en arribar al poder, el febrer del 1933.
Höcke representa l’ala més dura de la ultradreta. La que treu a l’est percentatges per damunt del 24%. Justament aquests dies es recordava també que al primer land alemany on els nazis van esdevenir socis de govern va ser a Turíngia. Va ser el 1930, tres anys abans que Hitler es proclamés canceller del Reich, amb un 33% i el suport de partits conservadors.